Per què ja els nens han deixat d’encendre fogueres de Sant Joan? Per què ja no van a recollir i amagar les fustes uns dies abans, driblant les prohibicions que tradicionalment els cossos policials havien imposat? Per què molts d’ells ni tan sols surten a tirar petards durant la nit més curta de l’any? La ciutat de les fogueres – Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (Pol·len Edicions) recull les conclusions d’un estudi liderat per l’Institut Català d’Antropologia i l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. La presentació del llibre al Museu de les Cultures del Món, dimecres 19 d’octubre, va comptar amb les intervencions de Josep Fornés (prologuista), Manuel Delgado (director equip de recerca) i les editores Helena Fabré i Marta Contijoch.
Sant Joan com a símptoma de la pèrdua de la llibertat infantil
Paradoxalment, Fornés va començar a respondre els interrogants plantejats en l’inici d’aquesta crònica parlant sobre aigua. “Com tots heu vist, avui plovia a bots i barrals a la ciutat de Barcelona. Mentre esperava el bus que m’havia de portar aquí, he decidit aixoplugar-me en l’entradeta d’una botiga que hi ha davant la parada. Doncs bé: tot i que no molestava el pas, ni hi havia ningú a dins, ha sortit el propietari i m’ha fet fora”. Una anècdota que demostra la privatització que els carrers han viscut els darrers cinquanta anys.
“Aquest llibre—va concloure el director del Museu Etnològic—parla d’un temps en què la frase els carrers seran sempre nostres no era un eslògan polític, sinó una realitat palpable. No pertanyien a botiguers, la policia urbana o els propietaris de bars, sinó a la gent”. Durant els dies anteriors i posteriors a la revetlla, els nens els capitanejaven i n’esdevenien els amos absoluts. Tot i que se’ls perseguia i emplaçava a no encendre les fogueres, ells desobeïen. Malauradament, va lamentar Fornés, la canalla ja no té llibertat per desenvolupar-se. Viu contínuament educada, ja sigui en els centres educatius o en les activitats extraescolars. “És una problemàtica ideològica. Els nens tenen un excés de consciència que els empeny a l’autorepressió. La nostra societat ja no transforma els nens en ciutadans, sinó els alumnes en súbdits”, va resumir.
La Barcelona dels anys 50 i 60, va recordar Manel Delgado, ja estava plenament urbanitzada. No es pot apel·lar a aquest factor per explicar la desaparició de les fogueres: “No és veritat—va apuntar— que després de la guerra civil ja haguessin desaparegut les fogueres. Durant la meva infància, se n’encenia una a cada cantonada de Barcelona. També ens perseguien i se’ns emplaçava a no encendre fogueres, però nosaltres ens conjuràvem i les fèiem igualment”. El carrer seguia sent un espai per a l’autonomia infantil i el desenvolupament personal. Delgado va denunciar la filosofia promoguda per l’escoltisme, que prioritza la correcció sobre la llibertat, i en conseqüència també el control sobre la virtut: “Els meus amics i jo ens divertíem perseguint i apedregant gats. Així vam créixer. Ara els nens són supervisats contínuament. S’han creat espais compartimentats exclusius per a ells”. No és estrany, va concloure, que molts adolescents s’apoderin de les platges i facin botellón als carrers: “Volen venjar-se d’una infantesa que els hi ha estat robada”.
La percepció del carrer com un espai perillós
La ciutat de les fogueres ha estat possibles gràcies a l’impuls de l’Institut de la Cultura de Barcelona, Vilaweb i l’ extensa investigació de tretze investigadors a tots els barris de la ciutat: “213 persones ens han cedit informació. Quan els hi parlaves sobre les fogueres de Sant Joan, se’ls hi il·luminava la mirada. T’adonaves que revivien de cop tota la seva infància”, va apuntar Helena Fabré. Gràcies a aquest treball de camp, complementat amb la recerca a l’hemeroteca dels mitjans de comunicació entre 1940 i 1980, així com referències literàries del període de postguerra, s’ha pogut corroborar que l’encesa de fogueres era habitual a Barcelona durant totes aquestes dècades. Per altra banda, l’estudi també ha permès descobrir que no tots els infants vivien les fogueres de la mateixa manera. A les nenes, va destacar Fabré, se’ls inculcava molta més por a participar-hi.
La progressiva desaparició de les fogueres de Sant Joan tampoc pot explicar-se pels decrets de les autoritats franquistes. Tal com ja revelen els escrits del baró de Maldà, tampoc abans havien estat permeses. “La veritable raó—va exposar Contijoch—és la percepció del carrer com un espai vulnerable”. La progressiva desconfiança envers l’altre, i en conseqüència la concepció de l’espai públic com un lloc perillós, van afectar el conjunt de la ciutadania, però especialment la infància.
En paral·lel a aquest procés de destrucció dels lligams comunitaris, accentuat a partir dels anys 60, es viu un procés d’institucionalització de la mateixa festa. A partir dels anys 80, amb la recuperació de la democràcia, la Flama del Canigó comença a celebrar-se amb plena normalitat. Una dinàmica que, segons apunten els autors de l’estudi, contribueix a desincentivar la participació de la canalla en l’encesa de fogueres. Si a mitjans del segle XX se n’encenien més de 800, l’any 2017 la xifra s’havia reduït a 27. Recuperar les fogueres de Sant Joan, van concloure els quatre interventors, serà impossible fins que els ciutadans no tornin a apoderar-se dels carrers.
