Mai no m’avorreixo al teatre. Quan un muntatge no connecta, o ets tu que no connectes, sempre queda el públic, tot un espectacle en si mateix i veritable raó de ser d’aquest joc mentider. El públic és una espècie difícil de catalogar, fidel quan vol i fugisser quan decideix. No té normes. Hi ha qui el busca desesperadament. Qui se l’estima i se’l treballa. Hi ha qui el treu a escena. També hi ha qui el menysté o (potser hipòcritament) l’ignora. “No busquem l’èxit de públic”, diuen alguns. No els crec. No els he cregut mai. Els que ho diuen són els mateixos que quan la sala s’omple i la taquilla somriu, canvien el discurs de forma radical i, aleshores, diuen: “Va com un tro, ho estem petant”.
Hi ha públic adult infantilitzat, i públic infantil adult. Hi ha públic de dimarts i públic de diumenge a la tarda. Públic de bolo. De musical i de sala alternativa. Públic de noves tendències. Hi ha qui llegeix el programa de mà i qui hi va al teatre verge d’informació. El que reconeix (en veu alta) l’actor de La Riera o el que exhibeix coneixements citant el nom del figurinista. Públic que desembolica caramels de menta. Públic que apaga el mòbil massa tard. Públic que renya si parles, públic sempre constipat. Espectadors amb ulleres i també espectadors miops. Hi ha el que et deixa passar o el que mai s’aixeca per fer-ho. Públic (poc) que aplaudeix dret, públic amb cara de circumstàncies. Públic de “no sé, fan massa teatre”, “no n’hi ha per tant” o “no he entès res”. Públic que costa que rigui o que riu a deshora, i també públic que es descollona. Públic de “més lluny de la fila 5, jo passo”. Públic que prefereix el cinema. Públic d’estrena (i convidat). Públic que viatja (“en vaig veure una versió a Londres, estava millor que aquesta”).
Hi ha públic de La Seca i del Teatre Condal, com n’hi ha del cine Bosque i del Renoir Floridablanca. Perquè passa a totes les famílies. Hi ha públic del Barnasants i del Primavera Sound. Públic que veu Crackòvia i alguns (pocs) addictes al 33. Públic del Macba i de les exposicions del Caixafórum. Públic d’estiu, públic de Nadal. Fans de l’Antic Teatre i fans del Cirque du Soleil.
Una de les obsessions dels sector és la conquista de nous públics. Truquen a les escoles d’art si el protagonista és pintor. Organitzen promocions 2.0 o convoquen els actors a una performance als terrats de La Pedrera. Però el públic –també el del teatre públic– és una bèstia que costa dominar. Paga i mana (fins i tot, si ho vol, pirateja). És el màxim prescriptor (la parauleta està de moda) i la seva decisió –t’agradi o no-– mou muntanyes. Dóna vida i sentit a l’espectacle en viu.
Posem-nos drets i aplaudim-lo!
Aquest article es va publicar a la desapareguda revista “Hamlet”, apareguda al 2009, i que fins al maig de 2102 editava Arola, sota la direcció de Carme Tierz.
