El dia 8 d’octubre passat el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA) va fer l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2013.
El dia 14 d’octubre va morir Max Cahner, el conseller de cultura del primer govern de Jordi Pujol (1980-1984).
Són fets deslligats, però coincidents en el mes, que assenyalen una evolució del concepte de cultura catalana.
En un context autonomista, Cahner marcà com ningú, amb claredat, l’enfocament de la cultura que calia promoure. La llei de normalització lingüística i els ajuts a la producció cultural en llengua catalana indicaren el solc a seguir. Però les coses han anat canviant. Quan s’instauraren els premis nacionals de cultura l’any 1995, res no feia preveure que, a mesura el poble de Catalunya esdevindria més majoritàriament partidari de la independència, des d’alguns cenacles influents s’equipararia la cultura catalana a tota la creació que es fa a Catalunya, independentment del suport lingüístic en què fos realitzada. Per exemple, l’any 2011 el premi nacional de música anà a parar a un cantant de flamenc per un espectacle en castellà i el premi nacional de còmic també recaigué en una obra en castellà. El 2012 el premi nacional de cinema fou per a un documental en castellà. I el que ha marcat un trencament ha estat enguany amb el premi nacional de literatura, que ha anat a parar a un «escriptor en castellà» —com ens recorda la Gran enciclopèdia catalana— i a una escriptora en català —per a equilibrar la cosa, cal suposar—.
Tot plegat sembla respondre a una estratègia de fons, que l’únic que fa és accentuar el prestigi social de l’altra llengua —la de l’Estat—, com si no en tingués mai prou. El món del còmic està lingüísticament normalitzat? El món del cinema ho està? I el del llibre? Només mirant cartelleres de cinema i entrant en llibreries n’hi ha prou per a adonar-se que tants anys d’autogovern no han aconseguit canviar els hàbits de consum. La raó de ser de l’autogovern en l’àmbit cultural és redreçar la situació davant del poder incommensurable dels grans grups econòmics —catalans o no, tant hi fa— que es cruspeixen el mercat de viu en viu. Aneu a saber si per a l’any vinent (el del tricentenari) el premi nacional de teatre serà per a una obra de teatre en castellà, en un moment que el Teatre Lliure programa fins a nou obres en castellà aquesta temporada! Quina diferència l’escena teatral actual amb la dels anys vuitanta, quan les companyies teatrals espanyoles no trobaven teatres on actuar a Barcelona! Potser alguna testa il·lustre deu pensar que, avui, l’altra llengua necessita encara una mica més d’empenta, que no impera prou.
Tot amb tot, aquesta situació provoca tristesa, més que no pas indignació. Sap greu com balafiem els ressorts escassos de què disposem com a cultura per a guanyar prestigi. L’Estat espanyol, amb lleis i decrets, sembla voler eradicar la presència de la llengua catalana en l’ensenyament als Països Catalans: l’objectiu —pensem-hi— pot ser que les noves generacions no únicament no consumeixin cultura en català per una qüestió de prestigi, sinó per una manca de competència lingüística.
