«Simultàniament arriben notícies d’escoles i mestres que, per a no ferir la sensibilitat d’alumnes recentment arribats, eliminen de l’agenda escolar tot el que tingui relació amb l’origen religiós de les nostres festes —s’explica Rafael Nadal a les pàgines de La Vanguardia i prossegueix—. És curiós, perquè els que s’oposen a aquestes festes en nom de la diversitat acostumen a ser els mateixos que, en nom d’aquesta mateixa diversitat, promouen la introducció de les festes procedents d’altres cultures i religions.»
L’articulista continua raonant que en moltes escoles ha baixat la intensitat de moltes tradicions d’una enorme eficàcia formativa per als infants, com la construcció de pessebres, les representacions teatrals nadalenques, els treballs manuals relacionats amb l’origen de les festes i fins i tot les nadales i els versos per a ser recitats el dia de Nadal.
«Hi ha alguns centres educatius —prossegueix Nadal— en què les tradicions s’han camuflat de manera vergonyant.» En una determinada escola els professors van arribar a batejar el pessebre com a ‘paisatge d’hivern’ —d’aquí el títol de l’article publicat a les pàgines d’opinió—, del qual, a més a més, se’n van eliminar les figures del naixement, els pastors, els àngels i els tres reis d’Orient, propis de la nostra cultura mil·lenària, i els van substituir per follets i genis. Unes altres escoles han canviat les festes de Nadal i la Setmana Santa per ‘festes d’hivern’ i ‘festes de primavera’.
«Poques vegades algú que diu ser mestre haurà destruït tan ràpidament tant de coneixement, tantes habilitats pedagògiques i tanta riquesa cultural.» Rafael Nadal diu que cada vegada més s’identifica amb la gent normal d’aquest país que es disposa majoritàriament a celebrar i gaudir d’aquestes festes. Amb sentit lúdic o amb valors espirituals i reflexius; amb senzillesa o amb opulència; amb absoluta despreocupació o amb propòsit d’esmena… Quan ens explica que no pensa canviar els plans per a aquests dies per a donar la raó a fonamentalistes emparentats amb els puritans (com Oliver Cromwell) que a l’Anglaterra del segle XVII van prohibir les cançons i les celebracions nadalenques, tornem al paràgraf inicial del text on qualifica el Nadal com un temps de sensacions i forts sentiments, de vegades contradictoris. També és temps de grans tristeses, perquè alguns no es poden permetre de ser feliços, sobretot en aquests dies de crisis profundes. «Però ningú no pot negar el caràcter tremendament fort del Nadal i de tot el riquíssim cicle nadalenc, ni la seva enorme càrrega simbòlica: cap altra època de l’any és tan deutora dels nostres orígens ni ens vincula tant a la nostra història, la nostra cultura i les nostres tradicions.»
Rafael Nadal que, sense saber-ho, ens aporta aquesta postal nadalenca, diu que espera amb il·lusió la gatzara desmesurada del dinar de Nadal, que seurà amb els seus pares a taula amb els fills, néts i besnéts; en total quaranta-cinc persones, sense comptar amb el seu darrer nét, en Jordi, que serà de quatre grapes sota la taula. Li desitgem la mateixa felicitat que a tothom i, sobretot, que ningú no s’equivoqui: com podem integrar si ens desintegrem? És el missatge final d’aquesta postal nadalenca.
