Divuit obres de Joan-Pere Viladecans presentades al Museu de Can Framis, de la Fundació Vila-Casas, al Poblenou, són exposades com a preguntes aïllades que es fa a si mateix el pintor, suggeriments perquè ens situem davant de cadascuna de les peces que exposa, segons el nostre particular cànon cultural. Aquest és el propòsit que explica un pintor que planteja un projecte que entrelliga pintura i literatura, des de l’estètica que ha posat el cim de la seva carrera a dalt de tot. No us heu de perdre l’exposició. Ho recomanem des d’aquesta tribuna que reconeix Viladecans com un artista inquiet, generós quan li demanen col·laboració, planer quan es tracta d’establir una relació personal, reflexiu quan parla per mitjà dels articles que escriu amb regularitat. Coincidint amb la inauguració de l’exposició, hem caçat al vol una d’aquestes reflexions.
Viladecans parlava a «La Vanguardia» dels «puretas». El diari del comte de Godó sortirà en català a principis de maig, però encara no disposem de la traducció autoritzada pel mateix autor i, com que es tracta d’una paraula que podríem considerar d’argot, potser que acceptem com a bona la caricatura literària de ‘puretes’ per a definir els que volen filar molt prim.
«No fa pas tant corrien temps de descrèdit per al comprimís, la coherència i, més o menys, per a la decència. D’un costat, quedava gent que havia cregut en el rigor, la seriositat, i que es mantenien fidels a les seves idees. Els deien ‘puretes’—vells, carrosses, antics, rígids…—. La inflexibilitat de l’antiga esquerra a la clandestinitat portà els senyorets progres. La pana s’esgotà a les draperies com el pàtxuli en els saraus. La vida era bella i la trobaven barata. Una dona o un home treballant semblaven menys dignes que ballant o prenent whisky. Els intel·lectuals, orgànics o no, i els científics socials, ofegant-se en el seu descrèdit, ens assenyalaven, com delerosos DJ, el que havíem d’admirar: Berkeley, Marcuse, el so cubà, Eivissa, Pink Floid, la goyesca de Rondam, l’art cinètic, Camarón… I ens suggerien mig aclucar els ulls amb Ravi Shankar i acompanyar amb picades de mans les sevillanes. L’art divertit, la poesia psicodèlica, el final de la novel·la. Coses de la postmodernitat.
»Per prescripció ludicointel·lectual», encara recalca l’articulista, «hom s’havia de fumar un porro abans de qualsevol esdeveniment […]. Ara resulta que tot plegat fou un fracàs col·lectiu, una relíquia de la generació anterior. Les frivolitats se’n van anar pel desguàs…»
Després assegura que avui es porta la dignitat, la gravetat, el «low cost», la mesura, els «outlets», el tot a cent i el menú d’onze euros. L’austeritat proclamada per terra, mar i aire… Una altra vegada els extrems. L’austeritat com a excusa, com a justificació, com a pretext, com a argument polític, i molt aviat com a programa electoral. «Governem les nostres vides només un deu per cent», diu Joan-Pere Viladens, «la resta ens la imposen. Qui? Els mateixos que escarnien els ‘puretes’ i ara prediquen estrenyiments. Pobres ‘puretes’ o el que en quedi. Qui els havia de dir que la crisi els donaria, tardanament, la raó.»
