Certament, hi ha notícies que et deixen entristit. Notícies que potser no semblen tan transcendents com per a haver d’afectar-te massa, però que sí que aconsegueixen remoure la nostàlgia. Tretzevents, la revista infantil, plega.
He rebut una curta notícia que m’ha recordat cinquanta anys d’història personal i la d’una generació que va superar el “Patufet” dels nostres pares, ara besavis de les generacions actuals. Els intents de recuperar la revista dels anys trenta van fracassar perquè una nova generació no s’hi sentia identificada. Cavall Fort i Tretzevents van sintonitzar amb un nou temps, amb una nova estètica i suposaren la represa de la lectura infantil dins uns paràmetres nous. Semblava que als infants dels anys cinquanta ja no els deien res les magnífiques il·lustracions de Junceda; les imatges havien de ser unes altres. I es va produir una evolució positiva, d’acord amb el que suposaven els gustos de fa cinquanta anys. La lliçó que les estètiques van variant amb el temps és tan certa que la mateixa societat, sense que existeixi cap directriu concreta, exigeix el canvi.
Ara, davant aquesta nova estètica, d’aquesta nova forma de viure del segle XXI, hom contempla amb recança la desaparició d’un mitjà amb el recorregut de Tretzevents. Per a aquells infants catalans dels cinquanta i dels seixanta, aquelles revistes a les que els pares els subscrivien conformen el record d’una infantesa ja ubicada en la memòria col·lectiva per a molts de nosaltres. Potser aquella manera de transmetre la catalanitat als infants ha caducat, però segueix essent vigent la necessitat de transmetre les essències nacionals amb els mitjans d’ara. I això ho han de fer els adults, els nous pares o avis, amb efectivitat i amb un llenguatge atractiu per a la infància d’avui.
Cal trobar nous camins per ajudar als infants actuals a iniciar un camí diferent que els atregui vers la cultura infantil catalana, primer esglaó cultural. Potser Tretzevents ja no connectava suficientment amb les generacions de pares actuals, almenys sembla que no creixia, i per tant s’hauran d’iniciar nous camins estètics i formatius que corresponguin a l’interès de la mainada d’avui. No és dolent canviar de metodologia. El nefast seria no trobar nous camins adients per als temps actuals. I aquests camins d’innovació i recerca els han de recórrer els professionals. Potser caldrà adequar el vehicle a la demanda d’aquests temps.
No ens ha de preocupar que certes versions de la cultura infantil caduquin, però sí que manqui la seva substitució per altres versions modernes adreçades a la infància. Tampoc estic massa segur que els gustos hagin canviat tant, però el fet que aquesta revista escrita i treballada per molta gent, amb servei i qualitat excel·lent durant dècades, acabi per haver de plegar és un toc d’atenció que obliga a prestar-hi atenció i a preocupar-s’en. Sobretot perquè seguim necessitant instruments per a la transmissió de la catalanitat a les noves generacions. Potser hauran de ser altres mitjans, com la televisió, els encarregats de superar la magnífica labor de Tretzevents. Confiem que sabrem trobar el camí i vetllem perquè aquests nous instruments es demostrin tant o més eficaços que la ja desapareguda revista.
