Un espectador que telefonà a «Els Matins» de Cuní tirant a matar contra els polítics arran de l’embolic del cas Gürtel i la dimissió de Francisco Camps, inspirà Pilar Rahola a escriure una de les seves columnes de «La Vanguardia»: «Estic convençuda que aquest espectador va connectar amb el sentiment que recorre l’espina dorsal de la ciutadania i que hem acordat anomenar la ‘desafecció’ de la política. Un gran nombre de persones creuen que la política és xauxa, que la majoria hi és per a forrar-se, i que cap no mereix confiança. I encara que entenc que hi ha motius per a aquesta desoladora desconfiança entre política i ciutadania, també crec que paguen justos per pecadors, que la majoria tenen un alt sentit de la “res publica” i que la immensa majoria no són corruptes.»
A partir d’aquí la columnista—que també va passar per la política d’una manera notòria—es llança a la particularització: «La política és la pitjor de les opcions per a segons quines professions ben remunerades i socialment rellevants i, quan advocats o economistes de prestigi o metges decideixen entrar en política, no tinc cap dubte que hi perdran més del que hi guanyaran. És un desastre que els representants del poble tinguin aquesta mala imatge, perquè la representativitat democràtica és un valor intrínsec de les societats lliures. Ergo. Haurien d’arribar a parlamentaris els millors de cada casa i provocar el respecte i no el rebuig. Però…»
És en el moment de posar el «però» quan analitza els perquès de la situació a què s’ha arribat: «En ritornello, també és cert que els abusos polítics han motivat l’allunyament actual, i ara serà difícil reconstruir la desconfiança perduda. Aquest és sens dubte un dels reptes més seriosos de la nostra democràcia: tornar a creure en la política i en els polítics.»
Ho diu per a fer raonar immediatament respecte del paper de «la responsabilitat ciutadana en aquest mateix descrèdit», per a afirmar que el cas Camps és paradigmàtic. «No és necessari fer una autocrítica col·lectiva respecte a tot aquest escàndol? No hi tenen cap responsabilitat els votants d’una llista electoral que no mostra cap malestar a presentar-ne alguns imputats en una enorme trama de corrupció? És acceptable que el partit i el líder responsables d’aquesta manca d’ètica no només no siguin castigats, sinó que siguin recompensats?»
Tal raonament porta la popular periodista a plantejar que els votants del president dimitit també poden ser responsables del descrèdit i arriba a una conclusió definitiva: «És cert que la corrupció política no desgasta els partits de cadascú, als quals perdonem la misèria, i d’aquesta falta d’esperit crític sorgeixen molts dels nostres mals. Si els partits percebessin un càstig sever davant qualsevol abús, potser actuarien de forma diferent. Però la dura veritat és que els primers que fallen davant aquests escàndols són els mateixos votants, que apliquen el “tu més” per a continuar votant els propis, malgrat tot. I aquest és el quid de la qüestió, que encara que parlem molt de corrupció, en el fons ens preocupa poc.»
