Als que ja fa temps que ens hem dedicat amb més o menys intensitat a treballar en aquest camp de la tradició, no ens vénen de nou aquests intents. Jo diria que ja fa anys que hi va haver un primer assaig en aquest sentit. Era els anys vuitanta i potser encara abans i tot, quan l’Obra del Ballet Popular continuava en el zenit i gaudia d’un notable prestigi en aquest camp de cultura popular, especialment amb la dansa tradicional i la sardana—mentrestant vindrien dues notables fites, com foren l’Homenatge Nacional de Catalunya a la Sardana (Barcelona 1979) i la Bandera de Respecte per a la Generalitat de Catalunya (1979-1982)—; aleshores ja es va parlar de la possibilitat de convertir l’Obra, atesa la seva història i la llarga trajectòria d’èxits, en una entitat que englobés, juntament amb els esbarts i les entitats sardanistes, tot aquest ampli col·lectiu de la cultura popular: bastoners, geganters, castellers, teatre amateur, diables, trabucaires, entitats corals, excursionistes…, i un etcètera prou llarg perquè hi cabés tothom. Fins i tot s’havia parlat de donar-li nom: Obra de la Cultura Popular.
És cert que aquells intents es van començar a fer amb algunes de les entitats o col·lectius més pròxims, però hi havia massa susceptibilitats entremig, tothom es creia més que cap altre, i no van prosperar, sinó ja faria temps que aniria pel món una confederació semblant si potser s’hagués estat més atent, però hi va haver massa por a dividir en lloc d’unir, com es pretenia amb la iniciativa.
Ara és cert que hi ha hagut nous intents no fa pas gaire anys. Jo ja em trobo una mica allunyat d’aquest tipus de projectes, però m’apassiona molt tot allò que representi esforç i unió, si cal a dintre de la lògica discrepància, però units en un bloc sòlid. M’agradaria que aquests nous intents dirigits amb aquesta finalitat d’amalgamar un moviment que expressi unió d’objectius tingués tot l’èxit que es mereix; em faria feliç que, allò que no va poder aconseguir una entitat tan senyera com en aquells temps era l’Obra del Ballet Popular, ho aconseguissin aquestes dues entitats. Però també cal dir que em sembla que hem començat malament. M’explicaré.
No és cap secret que en el nostre món de la tradició i la cultura popular, sense cap excepció, que quedi clar, sempre hem anat molt curts de personal directiu i administratiu. Sempre. Per això, dic que em sembla que hem començat malament, perquè, com també sol passar en el nostre àmbit, quan algú presenta una proposta amb una mica de contingut, de seguida li surten imitadors, no pas seguidors.
He de reconèixer que no sé com s’ho fan aquestes dues entitats; no sé si representen moltes agrupacions, associacions o grups de diverses procedències culturals i com estan de personal directiu. I arribats ací, els faria algunes preguntes: Es poden constituir amb generositat i regularment els consells directius? Es poden cobrir els llocs de les juntes sense problemes? Acostumen a durar els quatre anys les persones que accepten un càrrec? Costa molt de trobar un/a president/a, un/a vicepresident/a, un/a secretari/a…? A més de la part econòmica per tal de subsistir com a tal confederació. M’alegraria molt que ni els uns ni els altres no tinguessin problemes de personal ni econòmics, però dubto que pugui ser així. Per això, a mi em sembla que l’existència de dues entitats paral·leles és una mena de balafiament d’esforços i de personal, i estic segur que, amb objectius tan semblants, en l’aspecte de pretendre representar tot el món de la tradició cultural, encara que, esquematitzant molt, els uns estiguin potser més per al manteniment i la conservació d’uns valors, i els altres per a fer-ne un seguiment exhaustiu i procurar que els actes, els festivals, les trobades, els seminaris i les organitzacions de tot el conjunt arribin al gran públic a través dels diversos mitjans de comunicació, sembla obvi que amb una unió ben estudiada i coherent (la unió fa la força) i amb molt bona voluntat i prioritzant el sentit comú i, per sobre de tot, les veritables necessitats de la cultura tradicional del nostre país, es podrien compartir els objectius principals; d’aquesta manera, es podrien estalviar les duplicitats de personal, que podrien representar un bon estalvi; es podrien estalviar lloguers de locals, també, despeses de correus, de telèfons, de faxos, de paper etc., i a totes les federacions, agrupacions, col·lectius i entitats confederades, la duplicitat de quotes: una en lloc de dues, que no seria poc, que també serien de bon estalviar i es donaria una sensació d’unitat en els objectius i les finalitats, que en aquest punt, amb les dues confederacions o associacions s’està molt lluny de representar. Ja excusareu que potser em posi lliurement en un fangar en el qual ningú no m’hi ha convidat, però valgui la meva bona fe com a excusa. Altrament, deixeu-me acabar això que ja he començat, i no sé si ho hauria de dir, però ho diré. Demano que tots hi penseu amb serenitat i predisposició a posar la cultura i el país davant de tot: no voldria haver d’escollir, perquè com ja he dit, darrerament no estic gaire al corrent d’aquests quefers, però pel que vaig notant i pel que vaig llegint a la premsa em sembla que l’Ens podria arribar a ser la veritable successora d’aquella iniciativa aglutinadora. Entenc que una de les dues entitats hauria de ser més generosa que l’altra, però estic convençut que al capdavall valdria la pena.
