Artistes versus audiència
La separació entre intèrpret i públic a la història de la humanitat -que ho és alhora de la música- és brevíssima i recent. De fet, la música apareix com a art d’autoconsum: hom ho passa bé i frueix fent-la i participant-hi. No és fins molt ençà que a poc a poc apareixen les especialitzacions, l’intèrpret- improvisador-compositor passa a ser compositor i l’intèrpret passa a tenir un públic passiu o una audiència. Apareixen els concerts i les sales de concert amb tot el seu protocol i la seva litúrgia, que imposen més i més distància entre el públic i l’intèrpret. El resultat és una societat piramidal amb uns músics “professionals” dalt de tot i un públic no-músic, subjecte passiu, a la base.
Però si revisem bé trobarem àmbits on la barrera no existia i no existeix encara a dia d’avui en diferents proporcions: a la música litúrgica, on l’assemblea participa a vegades de forma parcial i a vegades de forma total de la interpretació (des del cant gregorià fins a les cantates de Bach o de tants altres compositors); a la música i cants en tabernes, etcètera.
La barrera que el concert ha imposat és tímidament violada per compositors que fan participar el públic inspirant-se en el model de Coral: en tenim exemples en la literatura, des de Britten fins als nostres dies. I és que la forma més accessible de pràctica interpretativa per al públic és el cant, només cal la veu i ganes de cantar.
Així, trobem que un projecte per a cors infantils d’elit com Songbridge (impulsat per l’aleshores director del Cor Tapiola Kari-Allan-Pollanen) demana als compositors que escriuen per aquest prestigiós projecte internacional una breu participació del públic en algun moment de l’obra. Explicat breument, Songbridge és una trobada de dos o més cors infantils d’alt nivell en la que cada un dels cors encarrega una obra a un compositor del seu país. Aquesta obra és interpretada principalment per les corals que participen en el projecte (que la treballen conjuntament dies abans del concert), una part la canta la coral que l’ha encarregada i en un fragment hi apareix una breu intervenció del públic que és apresa moments abans de començar el concert.
Si us passegeu pels grans esdeveniment corals europeus – com les Setmanes Cantant, Choralies o el triennal Festival Europa Cantat- trobareu un moment del dia, generalment abans dels concerts, en el que el públic (siguin cantaires o no) és convidat a aprendre i cantar cançons.
Formant intèrprets / formant públic
Sovint s’ha tingut poc en compte la permeabilitat entre públic i intèrpret i en canvi ara ja tothom sap que una formació musical extensiva de la població dóna o hauria de donar com a resultat una piràmide amb músics d’elit a la cúspide i músics amateurs a la base. En aquest esquema tothom és músic, tothom és intèrpret i els músics amateurs són alhora públic dels músics d’elit. Si ho mirem des d’aquest punt de vista només hi ha homes i dones, uns animals músics (tal com antropòlegs i musicòlegs fa temps que ens expliquen).
Cal en aquest punt un reconeixement molt gran a les institucions que treballen per la formació “informal” dels homes i les dones. Garantint-los el dret a fer música els formen de la millor manera per ser un públic òptim de concerts. I aquells músics amateurs que toquen en orquestres, grups de cambra o que canten en corals que ofereixen per plaer els seus concerts en públic, fan alhora una tasca importantíssima de creació de nous públics per a les formacions i intèrprets professionals.
D’aquesta manera, el músic amateur és el millor públic i alhora és un molt bon creador de nous públics. Les seves interpretacions són interpretacions de proximitat, descentralitzades, i socialment transversals (per la seva gratuïtat o pels seus preus econòmics).
A Catalunya tenim una Xarxa d’Arts Escèniques Amateurs, un circuit de 16 sales gestionades per associacions sense afany de lucre que programen espectacles de teatre, dansa, banda i cor protagonitzats per formacions amateurs. ESPAI A és el nom d’aquest projecte, que programa 80 funcions l’any arreu del país i que compta amb el suport de la Conselleria de Cultura. Sis produccions amateurs diferents de cada disciplina fan una important tasca de creació de nous públics entre el públic habitual de les altres tres disciplines artístiques.
El públic com a consumidor, la cultura com a entreteniment i les industries culturals
Ara la llei del mercat ha convertit la cultura en un producte d’entreteniment, producte de consum, i els qui suposadament l’hauríem de fer són ara subjectes passius, mers consumidors. Recentment, la crisi econòmica i les mesures públiques per fer-hi front han convertit aquest producte que anomenem cultura en un producte de luxe (vegi’s per exemple com a Espanya l’IVA aplicat ha passat de ser del 4%, reduït per a la cultura, al 21% aquest 2012).
Això canvia moltes coses perquè enlloc de tenir cultura a l’abast trobem formes d’entreteniment i en lloc de ser homes i dones que participem de la vida (també musical) del nostre país som mers subjectes passius. Mirem sinó les enquestes d’hàbits culturals que els nostres governs empren per conèixer la vida cultural dels seus conciutadans: una bateria de preguntes de les quals només les darreres i residuals pregunten sobre la nostra participació activa com a músics (“canta en una coral”, “toca en una orquestra o grup de música” i poca cosa més).
Com ho podem fer, doncs, per tal que la música sigui una qüestió d’interès públic? (llegeixi’s “interès polític” ara que la res publica és sobretot la res econòmica).
Hem d’aconseguir explicar que aquestes indústries culturals -que potser sí que són d’interès públic perquè finalment són industria i per tant creen ocupació (també d’artistes) i riquesa- necessiten mercats més grans i més consolidats per créixer.
Hem d’aconseguir explicar, segons aquesta estranya lògica, que la formació musical/cultural extensiva de la població d’un país és, d’una banda, l’única forma d’aconseguir una bona elit cultural (uns bons artistes professionals), però sobretot és la única forma d’aconseguir crear un mercat per a aquestes industries culturals. Cal que aconseguim explicar que una activitat musical amateur és la millor campanya publicitària per aquestes indústries.
En resum, els músics amateurs són el millor públic i el millor creador de nous públics, així doncs, els mecanismes i les plataformes de formació musical formal i informal són un AFER PÚBLIC.
