Malgrat no ser una festivitat estrictament catalana, el Carnestoltes ve acompanyat de tot un seguit de tradicions familiars i socials d’arrel que s’han anat consolidant al llarg dels anys i han esdevingut habituals per aquestes dates. El Ball de Gitanes és, per excel·lència, una de les més històriques, tot i no ser excessivament coneguda.
Aquesta dansa es celebra cada any per carnestoltes en diferents municipis del Vallès Oriental i Occidental, al Camp de Tarragona, així com en algunes àrees rurals del País Valencià -conegut allí com el Ball de les Magranes-. La distància d’aquests territoris amb els nuclis més importants d’habitants és, probablement, la causa del desconeixement d’aquesta tradició amb tanta història.
Tant la seva denominació com la seva procedència han generat tot tipus d’hipòtesis més o menys plausibles entre la historiografia. Alguns estudiosos ho vinculen a les festes de màscares medievals i altres ho situen al segle XIII, en concret al viatge del rei Jaume I a Hongria per a conèixer a la seva futura esposa, Violant. Segons expliquen les cròniques, dins de la comitiva reial, s’hi trobaria un col·lectiu de ballarins d’origen gitano.
En tot cas, sembla evident que era una forma de ball pròpia de les celebracions del col·lectiu gitano, especialment per a casaments. Amb el pas del temps, van ser assimilades per les àrees més rurals, les quals servien per unir a tota la població entorn a la plaça, espai tradicional de trobada i de celebració pública.
Al Ball de Gitanes, les dicotomies eren constantment presents. Per una banda, es celebra en un moment de baixa intensitat de l’activitat agrícola, fruit del final de l’hivern, però on l’arribada de la primavera és ben propera. Per aquest motiu, durant la festa, molts pobles eliminaven totes les restes naturals de l’any ja acabat amb l’objectiu de renovar una vegetació esgotada i donar pas a una de jove i forta de cara a l’any agrari que s’encetava. Probablement, els personatges del Vell i la Vella acariciant una criatura que duien als braços, representen molt bé aquest esperit antagònic d’esgotament i vitalitat.
Per altra banda, la tradicional màscara de Carnestoltes, tan estesa per Europa ja durant l’època medieval, era una forma de pertinença i de rivalitat entre dues colles –una del municipi i l’altra de fora-, en presència d’una autoritat anomenada Nuvis, els millors ballarins de tot l’espectacle. Era una posada en escena per veure quina colla mostrava els millors vestits, quins eren els balls més atrevits, etc.
Segons la tradició, el ball començava amb la presència del Capità de cavall ensenyant la documentació al Diablot local per tal que permetés que el Vell i la Vella de la colla forastera poguessin accedir a la plaça. Darrere de l’autoritat representada pel Nuvi i la Núvia, arribaven els balladors. El ball, encara avui, és fa al voltant d’un pal amb unes cintes, subjectades per cadascun dels balladors, anomenats gitanos i gitanes, i amb el pas de la dansa es van formant trenes o cordons.
La música també era un element important que, amb el pas del temps, ha evolucionat. Fins a mitjans del segle XIX, el sac de gemecs, el flabiol i el tamborí eren els principals instruments que acompanyaven les ballades. Actualment, les orquestres, cobles i grups de música tradicional hi són majoritàriament presents.
Carnestoltes és, per tant, símbol de Ball de Gitanes a Catalunya. Malgrat tot, avui dia, moltes entitats, especialment d’esbarts dansaires, les tenen incloses al seu repertori anual. Aquesta pluralitat també fa que, malgrat conservar molts elements del seu passat agrari, la societat hagi anat adaptant la festivitat als nous estils de dansa i ball actuals.
