Malauradament, la dita «pocs i mal avinguts» torna a planar per damunt nostre. Som un país demogràficament petit i, en la història, la demografia ha tingut sempre un paper. La petitesa també fa que sovint tothom es conegui massa i la proximitat excessiva no ajuda a veure les coses amb la perspectiva adequada.
Com a poble vivim un moment decisiu en la nostra història, un moment clau que, ara sí, ens condicionarà el futur i potser ens farà fer un tomb. Les coses —i la percepció que se’n té— han arribat a un punt que reclamen una resposta concreta, sense vaguetats, sense promeses d’escenaris idíl·lics que ningú ara no es creu. La manca de resposta durant dècades, en un context d’Estat autonòmic injust i ingrat, ha capgirat l’actitud del gruix de la societat catalana. Els uns de grat, els altres per força, conformen una majoria consistent en favor de ser consultada i de la doble resposta positiva. Els que hi són de grat sempre han cregut que l’única opció digna a les aspiracions del nostre poble era la independència; els altres, però, hi són per la força de les circumstàncies i han viscut un procés personal que no contempla les alternatives per què en un altre moment haurien optat. I les coses són així.
En aquest moment, però, entristeix veure com els partits que van signar per la consulta s’han estimat més, amb vista a les eleccions europees del mes de maig, d’anar per separat i no pas donar una imatge excepcional d’unitat a Europa. Segurament, hi ha coses que al comú de la gent se’ns escapen i cada partit té raons de pes per a fer el que ha fet. Però, cal que se’ns permeti una certa decepció. La mateixa decepció que podem sentir quan iniciatives de les principals entitats mobilitzadores de la societat, com ara Òmnium Cultural o l’ANC, són criticades en converses privades o públiques sense adonar-nos que, en aquest moment, determinats qüestionaments poden conduir a la dinamitació de tot el procés: es comença qüestionant aspectes col·laterals i s’acaba qüestionant el moll de l’os; es comença parlant en veu baixa i en petits ròdols i s’acaba esbombant-ho als mitjans de comunicació. Siguem conscients que, encara que de vegades ens costi, ens cal una mica de disciplina i no caure en les distraccions a què els altres —siguin els que siguin— ens volen arrossegar.
3
