El mateix dia i pràcticament a la mateixa hora es van produir dos actes d’una rellevància cultural especial: d’una banda, Òmnium Cultural commemorava el 50è aniversari de la seva fundació i, de l’altra, l’Ens de Comunicació Associativa presentava la Memòria del Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural als representants de les federacions que l’integren. Potser seria desitjable una coordinació millor, però es pot ben dir que ambdós actes van complir perfectament els seus objectius.
Òmnium volia un acte mediàtic i, efectivament, ho va ser, sobretot per a fer transcendir un pronunciament que, superant l’àmbit estricte de la cultura, tenia un abast de reivindicació nacional, coherent amb la trajectòria d’un mig segle de grans serveis al país. La Memòria del Congrés convocat per les federacions que integren l’Ens, una obra contundent quant al continent i al contingut, recull la reflexió col·lectiva de l’activisme associatiu. L’acte de presentació del llibre és el senyal de sortida d’una campanya de presentacions a les institucions i a les entitats, molt presents al territori.
La coincidència dels actes, que només va perjudicar la presència dels que volien ser a ambdós llocs, ens impulsa a la reflexió sobre dues institucions molt necessàries. Òmnium sap arribar als sentiments del país, especialment quan planteja reivindicacions nacionals que encara són latents i ho continuaran sent mentre no siguin resoltes. Les seves són unes convocatòries que criden a la uniat per damunt de les disciplines partidistes. Només per això, sense menystenir la tasca elogiable de tot aquest mig segle, està plenament justificada la seva creació.
L’Ens de Comunicació Associativa és com una confederació creada per a liderar la comunicació de l’associacionisme amb el conjunt de la societat catalana, fer de lobby davant de les institucions, ressaltant la importància de comptar amb una societat civil forta en un país que s’ha fet des de la societat civil i coordinar les coincidències i els interessos en comú de les federacions d’entitats culturals. Parlem dels milers d’associacions que són l’ànima de Catalunya, però també l’esquelet que en manté dret el cos social. Són els ateneus, els casinos populars, els centres, els casals, les corals…, que van crear la majoria dels equipaments culturals de què encara disposa Catalunya, tot i els que s’han creat des de les institucions—especialment els ajuntaments—durant les tres dècades de democràcia de què hem gaudit fins avui.
Òmnium i l’Ens son dues organitzacions ben diferenciades que, això no obstant, comparteixen la preocupació per la llengua, la cultura i la identitat nacional i són sensibles a l’actualitat que pot afectar el model de societat que caracteritza Catalunya. Òmnium ja té mig segle de vida. L’Ens tot just supera el seu primer lustre, però va néixer de la política institucional iniciada fa trenta anys, com s’explica a la Memòria presentada, per a estructurar en federacions la multitud d’associacions que integren la nostra cultura popular i tradicional, però les seves arrels són a mitjan segle XIX, quan Josep A. Clavé creava les primeres corals, Pep Ventura promovia la sardana (que ha esdevingut dansa nacional), naixien els ateneus i es vivia la primera època d’or de les colles castelleres, avui Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com la Patum de Berga, que té un origen ancestral.
Òmnium Cultural també ha estat sensible a totes aquestes qüestions, com queda palès a les seccions que l’integren. Té molt de sentit que Òmnium i l’Ens tinguin signat un conveni de col·laboració que els uneix en els objectius esmentats, en les coincidències i també en la complementarietat de les respectives activitats. Catalunya va saber crear en cada moment les institucions que li eren necessàries. Felicitem-nos pel primer mig segle de vida d’Òmnium Cultural i per les seves magnífiques aportacions a la salvaguarda de la nostra parla, del conjunt de la nostra cultura i del nostre país.
