La llebre i la tortuga. Goliat i David. Els qui van construint a poc a poc, però en ferm, i els qui se saben poderosos i no els cal assegurar els fonaments. Els llibreters de tota la vida i els gegants que tant venen llibres com paquets d’aventura o entrades a un spa. Octavi Serret (Vall-de-roures 1965), propietari de la llibreria Serret de Vall-de-roures (el Matarranya), és dels primers. Fa tres dècades que va començar una lluita, gairebé titànica, de treball de defensa i promoció de la cultura catalana al Matarranya. «La feina de llibreter és una opció de vida, molt més que un ofici, és un compromís amb la meva llengua, la meva cultura i els meus clients», assegura l’Octavi. Des de la seva llibreria, on més del 80 % de l’oferta de títols és en llengua catalana i s’hi pot trobar un ampli ventall d’oferta en temàtiques com la Guerra Civil, la llengua i el producte insígnia, els autors ebrencs i matarranyencs, aquest llibreter vocacional batalla contra un sistema educatiu que no li ho posa fàcil, a la nostra llengua. «A l’Aragó tot és molt més complicat que a Catalunya, a l’escola s’ensenya en castellà, però al carrer els nens parlen català. Socialment, la meva feina seria molt fàcil, però les administracions ens ho posen molt difícil, per això el meu camí ha estat combatre aquesta contradicció acostant els autors locals que recuperen la nostra parla. I la gent se n’adonarà que gaudeixen i se senten identificats amb la nostra llengua i el nostre territori», rebla Serret.
Amb tot, aquest llibreter creu que la seva tasca és menys heroica que la de molts llibreters barcelonins, que malden per vendre algun títol en català i evitar ser engolits pels best-sellers en espanyol i els manuals d’autoajuda d’autors forans. «Ho tenen més difícil alguns companys de la capital catalana, on el català ja no està tan arrelat com aquí. En canvi, a mi no em preocupa que un Carlos Ruiz Zafon es publiqui en català molt més tard que en castellà, perquè penso que no té per què vendre’s en català. La meva aposta és vendre el llibre originàriament escrit en català. Perquè la nostra cultura, sense la llengua, la perdrem. I els llibreters som també guardians de la cultura.» Efectivament, les seves prioritats no són les supervendes. Els autors ebrencs i del Matarranya —els desapareguts Joan Perucho i Desideri Lombarte són els referents més clars— tenen un refugi segur a les prestatgeries de la llibreria Serret, com també el tenen altres autors han de prendre el relleu a aquesta herència literària, i que cada dissabte signen llibres —la immensa majoria en llengua catalana—, participen d’activitats, tertúlies i altres propostes culturals que han convertit aquest cau de lletres en una referència que va més enllà de la comarca.
En reconeixement a aquesta tasca iniciada a principis de la dècada dels vuitanta, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts va concedir a Octavi Serret el Premi Nacional de Projecció Social de la Llengua Catalana de 2009, «per la tasca com a llibreter a Vall-de-roures, al Matarranya, a la Llibreria Serret, des d’on promou escriptors catalans, i fomenta l’edició i difusió de la literatura ebrenca i dels autors vinculats a les Terres de l’Ebre i a les comarques catalanòfones sota administració aragonesa».
I és que la feina quotidiana d’Octavi Serret posa de manifest que, malgrat que les administracions de l’Aragó i l’Estat espanyol intentin imposar una llei d’extinció de la diversitat lingüística, el català de la Franja de Ponent és més viu que mai. Si no fos així, focus culturals com la llibreria Serret de Vall-de-roures mai no haurien transcendit l’àmbit local.
