Nou marc fiscal (3/3). Sobre interès general, finançament general i patrocini

Aquest és el tercer i darrer article amb què he volgut plantejar una sèrie de reflexions al voltant del document de treball Cap a un nou marc fiscal per a l’associacionisme cultural que el maig de 2015 presentava 17 propostes per simplificar i millorar la qualitat de la normativa fiscal i comptable del sector associatiu i obria línies de debat.

Cultura i interès general

1. Sense una acurada reflexió prèvia no hi ha actuacions sòlides. Des del meu punt de vista, ni l’Administració pública catalana ni el sector associatiu cultural som capaços de participar amb idees pròpies en el debat sobre fiscalitat cultural. Un parell d’idees genèriques:

a. En l’àmbit de les polítiques públiques en matèria de cultura ha emergit, davant del model d’una política cultural focalitzada en l’accés a l’oferta cultural, altres propostes que posen l’èmfasi en la gestió de béns comuns, entesos com a recursos, comunitats i normes desenvolupades per aquestes comunitats. En aquests nous contextos, ens trobaríem davant del “repte de comprendre i afavorir el desenvolupament dels béns comuns, per exemple a través d’un règim legal que ajudi a maximitzar el retorn social d’aquestes iniciatives, sense que això impedeixi el desenvolupament dels estàndards de qualitat i remuneració de l’autoria” (BARBIERI, 2014)

b. Hem vist en un article anterior com l’informe BLEIN 2014 proposa a l’Estat francès una discussió que permeti definir els “serveis d’interès general no econòmic” (dels àmbits de l’acció social, l’educació popular i d’altres sectors associatius) per establir, arribat el cas, una reglamentació fiscal específica.

Altres diners per a la cultura. Alternatives al patrocini

2. Entre les 17 propostes n’hi ha 4 que tenen relació amb el patrocini i el mecenatge. En concret:

*Núm*	*Proposta*	Explicació
6	Mecenatge Mecenatge Mecenatge	Que les associacions culturals puguin acollir-se a la llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense afany de lucre i dels incentius fiscals al mecenatge
7		Establir deduccions en el tram autonòmic català de l’IRPF per donacions a les entitats catalanes declarades d’interès culturals
8		Millorar els incentius fiscals al mecenatge a les entitats no lucratives
9	Blanqueig de Capitals	Mantenir l’obligació d’identificar els donats per imports superiors a 100€ però suprimint l’obligació de comprovar la seva identitat

a. Una reflexió interessant en aquesta línia fóra valorar que totes les entitats culturals es puguin acollir al tractament fiscal que la Llei 49/2002 dispensa als Convenis de Col·laboració (actualment els patrocinis d’empreses es consideren prestacions de serveis, i porten IVA).

3. El patrocini no és sempre la solució. A vegades, fins i tot, esdevé l’eina per a l’apropiació i privatització de les polítiques culturals.

a. La cultura és un bé públic que ha de ser incentivat pels poders públics tal com ho és, posem per cas, la indústria de l’automòbil, que el maig de 2014 rebia dels pressupostos de l’Estat 225 M€ per a la 8a edició del Pla PIVE d’incentius a la compra d’automòbils (El cost de les 7 edicions anteriors del Pla ha significat una despesa de 890 M€ dels pressupostos públics)

b. Pel que fa la dimensió ideològica del mecenatge, no puc argumentar-ho millor del que ho fa Pere Camps, el director de BarnaSants: “El pare de Carme Mateu, propietària de les vinyes i del castell que dóna nom al festival de Peralada, és la filla del qui va ser el primer alcalde feixista de Barcelona, Miquel Mateu. És un festival que representa l”statu quo’ dels hereus dels catalans de Franco. Després hi ha l’statu quo diguem-ne convergent, que és el que representa el festival de Cap Roig. Un festival que, com el seu nom indica, allà no hi ha cap roig que hi entri. Doncs bé, si mires qui patrocina tant l’un com l’altre, t’hi trobaràs empreses com Abertis, La Caixa, Telefónica, Repsol… Seria difícil que aquestes empreses patrocinessin un BarnaSants que diu el que diu i representa el que representa. No es tiraran pedres sobre la mateixa teulada.” (Llegiu l’entrevista sencera, que li fan els d’El Crític, que val molt la pena).

4. El document no en parla, però el foment a la contractació d’artistes (actualment els costos de contractació són molt elevats) a través de bonificacions a la Seguretat Social o de subvencions dels òrgans competents en treball i ocupació seria una altra línia de treball a estudiar.

5. Finançament responsable. La cultura hauria de ser (n’és? Volem tenir indicadors per saber-ho?) capdavantera en l’exigència d’un finançament responsable i ètic. Això vol dir: responsabilitat en la gestió dels diners públics (transparència i gestió participativa), responsabilitat en la comercialització i explotació (consum responsable i comerç de proximitat) i responsabilitat en el finançament privat amb l’exigència d’empreses amb veritables valors fiscals, ambientals i socials.