El 31 de març passat, 7.153 persones es van aplegar a Perpinyà responent a la convocatòria que el moviment associatiu català de la Catalunya del Nord va fer per la realització d’un lipdub en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Reproduïm el manifest que en Llorenç Planes va llegir per a aquest esdeveniment.
Nosaltres aquí parlem català, com ho deia en les seves cançons el nostre Jordi Barre i com ho han dit avui milers i milers de persones aquí a Perpinyà.
Parlem català perquè és la nostra llengua, és a dir el parlar que s’ha creat aquí al llarg del temps, a partir de la llengua llatina, però d’una llengua llatina parlada per ibers. Ibers que, fa més de dos mil anys, habitaven la majoria de les terres que constitueixen ara els Països Catalans i tenien, doncs, una llengua pròpia, una llengua de la qual ens queden inscripcions i que ha estat el substrat sobre el qual s’ha creat la llengua catalana.
Diem sovint que el català té mil anys i és veritat. En els primers textos escrits en llengua vulgar, en les Homilies d’Organyà de finals del segle XII, fa 800 anys, entenem molt bé el que hi ha escrit i ho identifiquem incontestablement com a llengua catalana, com la nostra llengua. Parlem català perquè, com els altres pobles del món que tenen una llengua pròpia, volem existir com a entitat col·lectiva, volem existir com ho volen també altres ciutadans del territori de l’Estat francès que avui també es manifesten: els occitans reunits a Tolosa, els bascos reunits a Baiona, els bretons reunits a Kemper, els alsacians a Strassburg, els corsos a Aiacciu.
Totes aquestes manifestacions d’avui són per dir a l’Estat francès, als seus responsables i als seus governants, que no es pot acceptar més aquesta ideologia lingüicida que consisteix a treure tots els drets a les llengües autòctones i a fer del francès la llengua que ha de substituir totes les altres.
El nostre crit d’avui a Perpinyà, a Kemper, a Tolosa, a Aiacciu, a Strassburg, a Baiona, és el refús d’acceptar aquesta voluntat de destrucció de les nostres llengües que ha manifestat tant la República centralista i jacobina, que pretén defensar els drets de l’home, com la monarquia absoluta de Lluís XIV, que no en feia cap cas.
Cal obtenir la ratificació de la carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Alguns ens diuen que això és contrari a la Constitució francesa.
Si això és veritat, que és contrari a la Constitució francesa, el que cal és modificar la Constitució per posar-la en conformitat amb aquesta carta. Car si la Constitució francesa no permet aquesta ratificació d’una convenció internacional establerta pels països democràtics europeus, és que la Constitució francesa no és democràtica, en tot cas en l’aspecte que concerneix la seva actitud lingüística. I, doncs, la Constitució francesa s’ha de modificar per posar-la en conformitat amb la democràcia.
Nosaltres aquí parlem català perquè és la nostra llengua i doncs considerem que l’hem de poder parlar en totes circumstàncies, en tot cas quan som en terra catalana.
Parlem català perquè és la nostra identitat perquè és la llengua que permet entendre el que signifiquen els noms dels nostres rius, de les nostres muntanyes, dels nostres vilatges, el que signifiquen els nostres cognoms.
Per això volem que els noms dels nostres pobles siguin posats en català a l’entrada i a la sortida de les aglomeracions, i més quan el topònim pretesament francès és molt sovint un teixit d’incoherències i d’absurditats.
Per això també volem que els noms dels carrers, els rètols públics, siguin també en llengua catalana.
I per això considerem com a fonamental que el català sigui utilitzat en les publicacions oficials i en els actes oficials.
Cal considerar com a positiva l’adopció per part de les nostres institucions locals de posicions a favor d’aquest reconeixement de la llengua catalana i la seva defensa i promoció, com la Carta en favor del català adoptada pel Consell General dels Pirineus Orientals el 10 de desembre 2007, o la Carta municipal per la llengua catalana adoptada pel Consell municipal de la vila de Perpinyà el 10 de juny 2010, i cal exigir d’aquestes institucions l’aplicació de tots els punts d’aquestes cartes.
Nosaltres aquí parlem català simplement perquè som catalans i perquè, malgrat tot el que l’Estat francès ha fet perquè ens sentíssim diferents dels habitants del sud de la frontera, aquí el poble sempre ha afirmat que era català, que parlava català i que aquesta terra era part de Catalunya.
I, malgrat la frontera, els catalans de Catalunya Nord hem participat a una vida cultural comuna amb els altres catalans. Catalunya Nord ha fet seves tradicions que havien nascut a altres parts dels Països Catalans, com poden ésser els castells, els correfocs, les havaneres, els gegants, les puntes de coixí, o fins i tot la sardana, sense oblidar la calçotada.
Igualment, iniciatives nostres s’han imposat com a patrimoni de tots els Països Catalans, com és el cas de la Flama del Canigó, portada a tots els pobles i ciutats per encendre els focs de Sant Joan, o la Universitat Catalana d’Estiu, que des del 1969 reuneix a Prada gent de tots els Països Catalans.
Però, al mateix temps que han participat a aquesta cultura catalana comuna, els habitants de Catalunya Nord han també sabut fer que els nouvinguts que arribaven a aquesta terra se sentissin hereus de la cultura i la llengua d’aquest país i el gran nombre d’ells que estudien el català en els cursos per a adults o que porten els seus infants a les escoles catalanes (Bressoles, Arrels, Comte Guifré i les múltiples classes bilingües), i també els qui participen avui aquí a aquest lipdub, són la prova que hi ha a Catalunya Nord una comunitat viva, oberta, de cultura catalana i en comunió constant amb les altres terres catalanes.
I és, doncs, el conjunt dels habitants, i no solament els que han nascut aquí, que diuen: Nosaltres aquí parlem català, nosaltres aquí volem parlar català, nosaltres aquí volem aprendre el català, nosaltres aquí volem que la nostra mainada sàpiga el català.
Nosaltres aquí parlem català per participar en aquesta gran cultura que uneix tots els Països Catalans, que ens uneix amb Catalunya Sud, amb les Illes, amb el País Valencià, sense oblidar Andorra, ni la Franja de Ponent, és a dir els territoris de parla catalana administrativament aragonesos, ni la llunyana Alguer a l’illa de Sardenya, un conjunt cultural de més de 10 milions d’habitants que va de Salses, de la Porta dels Països Catalans de Salses, fins a Guardamar, al sud del País Valencià.
Però nosaltres aquí parlem català també perquè Barcelona és no solament per a nosaltres una capital cultural, sinó també una font de dinamisme on tenim l’esperança de trobar treball, proveïdors, clients, i les relacions econòmiques que necessitem.
Amb els mitjans de comunicació moderns, autopista i aviat TGV, tenim al costat de casa nostra aquesta ciutat de 3 milions d’habitants, capital d’una Catalunya autònoma de 7 milions de consumidors, i per això nosaltres aquí volem parlar català, perquè volem participar a l’expansió econòmica d’aquest territori cada cop més potent i cada cop més amo del seu destí.
Nosaltres aquí parlem català perquè vivim tots a menys de 50 km d’una frontera que des del 1659 ens ha fet molt de mal, car ens va tallar de la resta del nostre poble i va arruïnar la nostra economia.
I al moment que la construcció europea ens permet tornar a passar aquesta ratlla sense controls de duana ni de policia i fer servir la mateixa moneda d’un costat i de l’altre, nosaltres volem establir de nou les relacions que existien abans de 1659: les carreteres, les relacions humanes, socials, econòmiques, i volem viure com si aquesta frontera no existís. Volem poder parlar cada dia i sense cap dificultat amb la gent del sud i per això volem parlar la mateixa llengua que ells, volem, aquí com allà, parlar català.
Per tot això, nosaltres aquí, volem parlar català i nosaltres aquí parlarem català!
1
