Les funcions d’una televisió pública des del punt de vista teòric, formar, informar i entretenir, en ocasions acaben convertint-se en una banalització de la realitat, arrossegades per les tendències i les mesures d’audiència. És en aquest sentit que Narcís-Jordi Aragó analitza en un article al diari El Punt-Avui el programa Oh, happy day de TV3. Remarca que aquest concurs “no té res a veure amb la tradició de les corals catalanes, sinó que orienta els grups participants cap a les convencions dels musicals de moda”. Per a l’articulista, allò que ara s’anomena musical “avui exerceix una autèntica dictadura escènica”.
Abans, els musicals eren obres escrites expressament com a tals; ara, en canvi, qualsevol text pot servir per crear-ne un, des d’Els miserables de Victor Hugo fins al Josafat de Bertrana, passant per la vida i miracles del papa Wojtyla, assegura Aragó. Al seu entendre, resulta simptomàtic que els musicals rebin tan massivament el favor dels espectadors i que triomfin per damunt –i en perjudici– d’altres gèneres teatrals: “Persones incapaces de seguir una òpera sencera s’engresquen amb aquests còctels lírics, i gent que s’avorreix mortalment amb un text dramàtic no es cansa d’escoltar aquests enfilalls de cançons interminablement repetitives”.
Tot plegat és, per a Narcís-Jordi Aragó, “un signe del temps que vivim”, que adverteix que la societat actual té un buit enorme en formació musical, una tasca que les escoles han oblidat: “Aquests muntatges fàcils de digerir deuen ser el peatge que ha de pagar la cultura autèntica per fer arribar al públic, entrant per la finestra, tot allò que hauria d’haver entrat per la porta gran de la formació bàsica i l’ensenyament elemental”.
Podeu llegir l’article complet en aquest enllaç.
