És una bona notícia que Martin Schulz, el president del Parlament Europeu, vingui a Barcelona i es manifesti partidari de l’ús oficial del català en els organismes de la Unió Europea. Si, a més a més, afegim la seva estimació per l’obra de Jaume Cabré i la vinculació a Catalunya, fins al punt de penjar la bandera quadribarrada al seu ajuntament de Würselen, sabem que tenim un aliat de primera línea a les estructures del poder europeu.
La presència de Martin Schulz, un polític fet meritòriament des de l’ofici de llibreter, ens ha compensat d’una d’intervenció policial originada pels mandataris del Banc Central Europeu que —sense donar gaires oportunitats a l’esperança, que els hi demandà el president Mas— han insistit en les polítiques d’austeritat com a únic camí per a sortir de la crisi, malgrat que, arran de la derrota de Sarkozy en la primera volta de les eleccions franceses —confirmada en la segona—, ja s’anuncià un gir amb polítiques de creixement econòmic. «Austeritat no pot ser fatalitat», s’ha apressat a dir François Hollande en saber-se president de França, erigint-se en contrapès en front de les polítiques de la cancellera Angela Merkel, obstinada a retallar les consecucions de la societat del benestar social propiciada per la socialdemocràcia. En aquest sentit, hi ha una consideració generalment positiva del nou equilibri francoalemany en el lideratge europeu, que ens afecta, vulguem o no.
Ja no es pot viure aïllat, ni en el si d’Europa, ni en el si del món. També ens afecta el que ha passat a Grècia, tant en el sentit que les urnes castiguen els governs que gestionen la crisi, qualsevol que sigui el seu signe polític, com en el de la fragmentació del ventall parlamentari que pot originar una situació ingovernable.
Malgrat tantes notícies que no originen optimisme, hem de viure mirant a l’horitzó del que, molt de tant en tant, arriba un raig de llum, com és la bona notícia del reconeixement que la Paeria de Lleida ha fet al teixit associatiu de la ciutat, on han estat censades 662 entitats, cinc per cada mil habitants. Un estudi de la Universitat de Lleida precisa que el 38 per cent dels lleidatans pertanyen a alguna associació, sense concretar-ne l’especificitat. L’enquesta també ha detectat l’escassa vinculació associativa dels nouvinguts, si no és en «entitats que els són pròpies o agrupades per nacionalitats». L’enquesta també ha detectat les principals preocupacions dels ciutadans de Lleida per la integració de la immigració, la pobresa i la marginalitat social, i el treball, en aquest mateix ordre; mentre que les entitats estan especialment preocupades per la incorporació del jovent, coincidint amb les conclusions del I Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, que constatava la participació de jovent en el conjunt de l’activitat associativa, però sense assumir-hi responsabilitats directives.
La inhibició a l’hora de prendre responsabilitats deu tenir a veure amb la crisi de valors que afecta el comportament de les noves generacions i potser també amb la necessitat de lideratges que impulsin la participació. Hi ha qui diu que el líder més potent que tenim a casa nostra és Pep Guardiola. L’entrenador del Barça, que s’ha acomiadat aclamat per la multitud, ha estat qualificat des de la dimensió esportiva —on amb el seu equip ha conquerit més èxits que ningú—, però sobretot per la capacitat de promoure il·lusions col·lectives. En un país on estem acostumats a veure caure tanta gent des de dalt de tot del pedestal de l’èxit, la figura de Guardiola s’ha mitificat des de plantejaments que semblen al marge de l’esport, fins i tot per la promoció dels valors que avui estan en crisi. La seva darrera victòria ha estat saber assumir amb elegància la derrota, ensenyant a tothom que no sempre es pot guanyar, sobretot si la victòria s’ha d’aconseguir renunciant a la coherència. L’homenatge que li van retre els quasi cent mil barcelonistes que omplien el Camp Nou és un fet excepcional. Ningú no es va moure del seient en acabar el partit, només per dir-li adéu i fins aviat, mentre als altaveus sonava una cançó de Lluís Llach. El que passava allà era una bona notícia per a molta gent que necessita saber que les coses tornaran a anar bé, que de tant en tant cal aturar-se per a recobrar energies i reflexionar, llegir Martí i Pol, apuntar els fills a l’Òmnium Cultural, com qui no fa res…
La manera com ha sabut retirar-se Pep Guardiola ha estat una bona nova reconegudament farcida de valors que superen l’àmbit esportiu, com també ho ha estat l’esperançador «No defalliu!» de Martin Schulz, el president del Parlament Europeu. Encara que darrerament siguin poques les bones notícies, de tant en tant n’arriba alguna que és fins i tot excepcional.
