Afirma el tòpic que els catalans ens movem contínuament entre el seny i la rauxa, la serenor i la disbauxa, l’ordre i el surrealisme. Si traslladem aquesta lògica al context de la Nova Cançó, quin panorama ens trobem? En el bàndol de la placidesa i la tranquil·litat, Els Setze Jutges. Pi de la Serra, Llach, Bonet, Serrat, Motta, Espinàs, i molts altres inspirant-se en el model de la cançó de protesta francesa. Això significa, a risc de simplificar, una actuació individual basada en uns arranjaments senzills i un missatge polític de caire intel·lectual.
I en el bàndol de la gresca i el desordre? Per bona part de la població nascuda en democràcia, Els Setze Jutges són els únics representants de la Nova Cançó. Per quins motius ha caigut en oblit la vessant més festiva, reivindicativa i tradicional d’aquest moviment musical? O expressat en termes més concrets: perquè la influència d’El Grup de Folk, malgrat comptar amb músics tan il·lustres com Jaume Sisa, Pau Riba, Ovidi Montllor, Oriol Tramvia, Xesco Boix, Jaume Arnella o Jordi Batiste, ha passat generalment desapercebuda?
Algunes veus apunten el caràcter efímer del grup, actiu únicament durant 17 mesos (abril 1967 – desembre 1968), i que per més inri mai va gaudir d’una formació fixa. D’altres assenyalen la diversitat dels músics que en formaven part, tant des del vessant musical, oscil·lant entre la recuperació de la música d’arrel catalana i l’adaptació dels himnes provinents del folk americà, com respecte el nivell de compromís polític. Uns tercers, per altra banda, consideren que el Grup de Folk reflecteix un moment i sentir històric molt concret. Mentre que les reivindicacions polítiques del tardofranquisme malauradament encara són actuals, i per això segueix cantant-se Llach i Bonet a les manifestacions, no pot dir-se el mateix respecte els valors del maig del 1968.
Negant la major, finalment, uns darrers apunten que la influència d’El Grup de Folk sí que ha estat decisiva per a la configuració de la música actual. En aquest sentit, Joan Josep Isern apunta que, a diferència dels jutges, “que entraran en un període de llarg silenci, El Grup de Folk s’atomitzarà en uns quants corrents que van sobreviure amb més o menys vigor”, i que desembocarà en dos grans mars: la creació del rock català i la consolidació de la música d’arrel tradicional, que pivotaria entorn el Tradicionàrius.
L’any 2017, el periodista Ferran Riera va publicar El Grup de Folk. Crònica d’un esclat, que recull importants testimonis sobre el seu sorgiment hi evolució. A la dècada dels 60, hi escriu Gabriel Jaraba, els centres excursionistes i els agrupaments escoltes dinamitzin el panorama associatiu. Alguns dels impulsors de la formació, com ara Jaume Arnella i Joan Soler Amigó, s’emmirallaven en “l’escoltisme francès. Perquè no es tractava de fer com els Setze Jutges, que feien una cançó cultural per ser escoltada, sinó de fer una cançó per ser cantada en grup”. “Els cançoners d’aquell moment—afegeix el mateix Arnella—eren encarcarats, carques i dominats per l’església. Volíem renovar el repertori de l’excursionisme incorporant les cançons d’aquell moment”. Poc o gens sospitaven, en aquell moment, la magnitud musical que prendria aquella nova proposta.
50è aniversari del Folk Festival
El 23 de maig de 1968, 9.000 persones es van congregar al Parc de la Ciutadella de Barcelona per assistir al Folk Festival. Durant les vuit hores d’actuació, es van interpretar més de 200 cançons tradicionals i populars en diferents llengües. Els grisos van rodejar en tot moment el públic reunit, que assistia al primer concert a l’aire públic des del final de la guerra civil espanyola.
Per commemorar el 50è aniversari d’aquesta efemèride, l’associació cultural El Galliner de Manresa i d’Arrel organitzarà un concert d’homenatge. L’actuació, dissabte 21 d’abril (21:00h) al Teatre Kursaal de la capital bagenca, comptarà amb la participació de Jaume Arnella, Falsterbo (Eduard Estivill, Montse Domènech, Isidor Marí), Jordi Pujol, Oriol Tranvia del Grup de Folk i també de grups del Bages com Barba-Roig, Els Sis d’aquí, Lluís Atcher, Rah-mon Roma, August Garcia, Roger Camprubí, InCordis, Les Teies… En total, gairebé cent artistes que cantaran cançons emblemàtiques com “No serem moguts”, “Els macarrons”, “Tots junts vencerem”, “La cruel guerra”, o “Puff el drac màgic”, entre d’altres.
Algunes d’aquestes peces van ser enregistrades l’any 2001 i 2003 en els volums recopilatoris Els temps encara estan canviant i Els temps encara estan canviant II.
