Els diaris s’han fet ressò dels mèrits innegables del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, Josep Maria Benet i Jornet. S’ha parlat naturalment de la seva obra dramàtica i de la seva ingent feina com escriptor de guions de sèries televisives—la forma més popular o estesa de l’art escènica. La seva obra es comenta, com és lògic, als repertoris enciclopèdics més estesos. Degut a aquest èxit i a aquesta fama, no em cal a mi glossar la figura del dramaturg i guionista. Aquest serà un petit homenatge a l’escriptor a partir dels records d’una antiga amistat.
Vaig conèixer Josep Maria Benet i Jornet el 1961 quan vaig entrar d’estudiant a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Benet—en aquell temps i en aquell lloc els companys ens dèiem pel primer cognom; l’apel·latiu «Papitu», avui tant estès, encara se’m fa estrany—era del meu curs, però uns anys més gran que la majoria de companys. Com que pertanyia a una família de la menestralia, a casa seva li havien fet estudiar alguna cosa més pràctica que les lletres, però el jove Benet va patir tant amb aquella carrera que, al cap de tres o quatre anys, el seu pare es va vinclar a l’evidència i li va permetre passar a Filosofia i Lletres. La universitat d’aquells anys era prou assolible per a les famílies humils i Benet, doncs, es va integrar a un curs ple d’adolescents mig perduts, com jo mateix. El seu avantatge d’anys li donava una maduresa que els altres no teníem, però potser nosaltres li prestàrem un rejoveniment que podria explicar la seva continuada vitalitat.
Hi havia dos nuclis de lletraferits en el nostre curs. Cal suposar que tots els estudiants de Filosofia i Lletres érem lletraferits, però entre la colla alguns demostràvem més fervor per la creació literària que la resta. Un dels grups es decantava per la poesia. Hi havia al seu centre Francesc Parcerisas, Carles Miralles i potser jo mateix. Un altre grup era el que pul·lulava a l’entorn de Montserrat Roig i el Papitu Benet; era la colla dels escriptors de ficció. Recordo que la Montserrat i el Papitu van iniciar, amb una altra companya que, si la memòria no em traeix, es deia Anna Torrent, una novel·la col·lectiva que, si existís encara, seria una gran troballa per a la investigació de les lletres catalanes atesa la notorietat dels seus autors. No sé si van acabar la novel·la, ni si van arribar gaire lluny. Sí que recordo que el Benet em recomanava que, per ser escriptor de veritat calia posar-s’hi i escriure un mínim de cent pàgines sobre un tema determinat. Aquell exercici—que no vaig aconseguir fer malgrat alguns intents—ens donaria una mena de fonament o base a partir de la qual es podria edificar l’edifici de ser escriptor amb cara i ulls.
Jo, potser per mandra, em decantava més aviat cap a la poesia i als anys dolços de la meva amistat amb el Benet li vaig passar alguns poemes. Ell me’ls llegia i em feia comentaris sovint prou menys afalagadors del que jo esperava. En mirar-me’l amb expressió dolguda, el Benet em deia, bonhomiós i desfiant a l’hora: «Què vols? Jo te’n dic coses, no?»
En la franquesa constructiva dels seus comentaris s’hi endevinava la dedicació i professionalitat del company i també el seu rigor crític amb l’obra dels amics i amb la seva mateixa obra. Aquest rigor l’ha mantingut tota la vida i, malgrat els seus grans èxits, Benet ha continuat com un home que no es dóna mai fums, fidel amb els amics i sempre disposat a treure importància dels seus èxits. El primer dels quals, com és prou sabut, va ser Una vella, coneguda olor, l’obra que li va merèixer el premi Josep Maria de Sagarra el 1963 i l’estrena al Teatre Romea de Barcelona. Benet, avui, es refereix a aquella obra amb el títol estrafet que va sentir un dia al carrer en boca d’una desconeguda que, identificant l’obra que feien a tal o tal teatre i no sabent que la sentia l’autor, va dir-ne «La vella d’Olot». Aquesta «Vella d’Olot», a més, ha estat la seva darrera obra a representar-se al TNC, dirigida pel seu amic i admirat Sergi Belbel. Poc després, Benet va fer pública la seva decisió de no deixar representar cap obra seva mai més ni al TNC ni al Teatre Lliure per tal de deixar pas a autors més joves que hi tindrien l’entrada més costeruda. En aquest gest, que van reportar els diaris del 3 d’abril de 2013, vaig retrobar el Benet autocrític i noble dels meus anys d’estudiant. L’única cosa que m’estranya avui dia és que s’hagi trigat tant a retre-li l’Honor que tant es mereix.
