És conegut per ser l’autor de les sardanes La Santa Espina, Les fulles seques o La sardana de les monges. Però el compositor Enric Morera (Barcelona, 1865- 1942) va ser molt més que un músic, va ser un patriota, un home que va dedicar la seva vida a impulsar un gir copernicà en el panorama musical de finals del XIX i principis del XX, un canvi radical per crear un model musical propi per a Catalunya que trenqués amb l’assimilació cultural que patia el país per part d’Espanya.
Se’l considera “el renovador frustrat de la música catalana a principis del segle XX”, en paraules de Jaume Carbonell, professor d’història de la música de la UB, un dels ponents de l’acte d’homenatge a Enric Morera en el 150è aniversari del seu naixement, que s’ha celebrat durant la 47a Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Morera, relata aquest expert, “va intentar introduir els preceptes de l’òpera Wagneriana, que triomfava al centre i nord d’Europa, a Catalunya on el panorama musical estava dominat per la sarsuela, d’estètica espanyola”. Un intent que malauradament no va quallar pel mateix rebuig dels catalans, tant els espectadors com els crítics musicals.
Sobre la seva voluntat renovadora, la musicòloga Anna Costal va assegurar que Morera volia crear “un model nacional de música catalana”, com si es tractés d’una estructura d’estat. És per això que Morera va crear més de cinquanta obres líriques i una seixantena de sardanes amb l’objectiu de cobrir tots els camps. Sobre les sardanes, Costal va remarcar que les va concebre com un “model popular i senzill” per gaudir a les places del país, contradient les veus que la volien portar als auditoris.
Per la seva banda, el professor de la Universitat de Barcelona Xose Aviñoa va assegurar que Morera és el músic català “més productiu”, i que cal reivindicar que fou creador d’un dels himnes oficiosos de Catalunya, La Santa Espina. Tant és així que va deixar escrit que “mentre hi hagi sardanes, hi haurà Catalunya”, un estil musical que és alhora “dansa, himne i cançó”.
