Aquest entranyable personatge —que és més un nom o una expressió popular que una figura real o d’imatgeria tradicional— ens trasllada als nostres records d’infantesa més tendres i innocents. Record del que és i del que no és, del que és sense ser-ho o del que no és essent-ho; perquè, «l’home dels nassos», el veiem tot mirant-nos a qualsevol mirall.
L’home dels nassos, tradició oral genuïna catalana, ha sobreviscut al llarg dels anys a l’imaginari popular com a constant evocació del darrer dia de l’any. La màgia, cada 31 de desembre, de sortir al carrer i fer la recerca d’aquell personatge que llueix tants nassos com dies hi ha a l’any és una juguesca que tots els pares, avis, germans grans o oncles proposen als fills, néts, germans petits o nebots.
D’aquesta manera, la quitxalla —i algun badoc o altre— emprèn una atribolada recerca entre els ciutadans vianants, tots convençuts d’ensopegar amb un home que, carregat de mocadors, llueixi tres-cents seixanta-cinc nassos. En arribar el vespre, amb la desil·lusió de no haver trobat un fenomen semblant i convençuts d’haver estat l’objecte d’una enganyifa, tot just tres dies després d’haver-nos penjat la llufa, els pares confessen als fills que, si volen trobar l’home dels nassos, només cal que vagin a la cambra de bany i es mirin al mirall, perquè ells són els homes dels nassos.
I és que certament el dia 31 de desembre, a l’any, només li resta un dia; un dia de balanç i de celebració per l’any que passa i una nit per a entrar al ninou plens d’il·lusions, de projectes i d’esperances. L’home dels nassos és només això, la joia d’un temps passat, d’un any que s’acaba, i la il·lusió d’un temps per venir, d’un any que comença; i és que l’home dels nassos ho som tots.
La tradició d’aquest personatge que, amb l’ostentació dels seus atributs olfactius, ens recorda el que resta de l’any, per a anunciar-nos el que arriba, té un referent històric ben antic. El déu romà Janus, amb dues cares, una amb aspecte de vell pel temps que s’acaba i una altra de criatura per l’any que comença, i que ho fa amb el mes que en rep el nom: gener.
Fa alguns anys, a aquesta tradició oral, li ha estat atorgada la virtut de la forma mitjançant una figura d’imatgeria popular i tradicional a diverses poblacions catalanes. Tarragona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Torroella de Montgrí o Barcelona, entre moltes altres viles i ciutats del nostre país, treuen a passejar el darrer dia de l’any, en una pomposa i divertida cercavila, un gran capgròs de generosos atributs olfactius i de característiques diferents i singulars a cada població.
D’aquesta manera, i tot seguint la tradició, un any més l’home dels nassos, de la mà de societat humorística L’Arca de Noè, arriba cada 31 de desembre a Barcelona. Però en el del 2010 alguna cosa ha canviat: la fantasia del nostre imaginari particular, que pren forma en una figura divertida i fantàstica que celebra —per una cara— el comiat de l’any que mor i, tot passant full —per l’altra cara—, recull les il·lusions i els desigs de tots els ciutadans per a l’any que comença, aparegué per la porta de la Casa dels Entremesos (Centre Barceloní de Producció i Difusió de Cultura Popular d’arrel Tradicional), que és la nova llar del capgròs de l’home dels nassos barceloní.
