Després de quatre anys tancat per reformes, el Museu, l’origen del qual es remunta al 1942, diumenge passat obrí les portes.
Durant la roda de premsa que oferí divendres passat la responsable de l’Ajuntament de Barcelona, la comissionada de cultura Berta Sureda i el director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés, explicaren detalladament les novetats de la nova etapa del museu i les exposicions estables i temporals, així com els àmbits que es mostren en les quatre plantes de l’edifici.
A banda dels periodistes, hi havia molta gent coneguda entre el públic. Gent de la cultura popular, de les entitats, de la festa…L’Ens també hi era.
Josep Fornés explicà amb brillantor, amenitat i solvència, tot el que és el museu, tot el que s’exposa i tot el que ha costat arribar fins aquesta nova etapa. No en va el Museu recentment va córrer perill de desaparició. Sens dubte, hauria estat una decisió enormement desafortunada l’aniquilació del Museu Etnològic de Barcelona en l’actual seu a Montjuïc.
Un Museu per endur-se a casa
Acabats els parlaments d’inauguració del Museu, en l’actual seu a Montjuïc, i després d’una breu passejada pel museu i pels significats que suggereix, considero, en primer lloc, que el museu fa pensar. Ja ho advertia el seu director. Certament, els objectes, la seva disposició i la seva barreja meditada i desacomplexada inviten a la reflexió, la comparació i la cerca del sentit quotidià de les coses. Tot això, afegint-hi les explicacions didàctiques –rigoroses i dignes, però no científicament sofisticades-, els audiovisuals i elements multimèdia, fan que l’experiència, per exemple, de la segona planta i en l’espai anomenat “el mur”, es pugui gaudir, i, alhora obre la porta a la reflexió posterior. Precisament en aquesta planta, també tenim sis àmbits diferents on trobarem una peça de gran format en cadascun d’ells, que dóna nom a l’espai i que està acompanyada per altres peces complementàries. Una delícia pels ulls, per l’aprenentatge i per la cultura etnològica més directa i intensa.
La tercera planta, és més aviat una planta tècnica, que farà les funcions de sala d’actes, i on diversos armaris guarden més de 27.000 llibres, a més, hi ha diversos espais amb possibles utilitzacions diferents.
En la quarta planta, s’exhibeixen dues exposicions temporals, on els protagonistes són la festa i l’artesania de la terrissa. La primera exposició és la festa en estat pur: El sagrat, el profà i la festa. Objectes i manifestacions catalanes i universals que tornen a cercar allò proper, allò que la gent del poble manifesta en el seu cicle anual festiu. Una delícia de cultura popular. La segona exposició, dedicada a la terrissa, porta per títol Terra de canterers. Un museu etnològic és de justícia que exposi càntirs, plats… en definitiva, els elements quotidians de la terra.
Ens falta comentar la planta 0 –per sota del nivell de l’entrada- i la planta 1 o vestíbul. En la planta 0, trobarem la reserva visitable. Milers de peces, tant catalanes com de l’àmbit d’altres cultures, que formen part de l’immens patrimoni que custodia el museu, amb més de 70.000 objectes, que fan que el museu sigui el més gran en patrimoni, amb diferència, de tot l’Estat. I això que el museu exposa només un 10% del seu fons patrimonial. Pel que fa a la planta vestíbul, res a destacar, més enllà del típic distribuïdor d’espais amb els accessos necessaris a la resta de plantes, això si, amb l’accessibilitat resolta per a persones amb problemes de mobilitat. Cas a part són els dos patis interiors que allotgen tres falles de les figures de Joan Amades i Ramon Violant, grans contribuïdors a l’etnologia catalana i un siurell, peça de ceràmica mallorquina. Al segon pati hi ha dos gegants de la ciutat de Barcelona.
Així doncs, com a conclusió, què tenim en el renovat Museu Etnològic de Barcelona? Tenim reflexió, tenim comparació. Un museu de proximitat, amb vocació de deixar exposicions i materials per a què voltin pel país, a altres indrets de l’Estat i altres països. Un museu on s’exposen peces de gran bellesa, però no en el sentit estricte del seu estil o de la seva tècnica – que també-, sinó en la dimensió del què signifiquen i de l’aportació que ens fan a la nostra realitat social i quotidiana. Peces fetes i desenvolupades per persones anònimes del poble i com a manifestació d’una existència directa i, sovint, poc coneguda en els nostres temps. Volgudament, no és un museu fàcil, però és un museu que podríem dir entranyable, presentat amb molta dignitat i amb capacitat d’interacció amb les persones que el gaudeixin. Una interacció física – es poden tocar físicament moltes peces determinades – i, sobretot, una interacció emocional entre realitats canviants. Un museu per pensar. Un museu per visitar.
