Ja sé que avui dia la paraula ‘separatista’ no sona gaire bé i en general la gent prefereix la paraula ‘independentista’. Jo utilitzo la paraula ‘separatista’ perquè és la que vaig mamar des de petit. Però si avui dia és més convenient només fer servir la paraula ‘independentista’ no seré jo qui posaré dificultats a la independència de Catalunya per una paraula.
Havent raonat sobre les raons o la raó (‘raó’ o els seus derivats apareixen més d’una vegada en aquest escrit) que avalen l’aspiració a la independència de la meva «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria», cal tenir present que tractem una matèria en la qual no és possible una racionalitat tan estricta com en les ciències fisicomatemàtiques. Tot i que aquestes, malgrat la seva gran racionalitat, estan subjectes al ‘principi de falsació’.
Tornant a la nostra cosa, crec que podem dir que la raó que avala o avalaria la nostra aspiració a la independència és la voluntat dels que formem la nació catalana de ser independents. Ara, això sí: que es tracti d’una voluntat seriosa d’independència, disposada a pagar el preu que calgui, que no serà petit.
I aquí hi ha el gran problema: fins a quin punt és seriosa la voluntat d’independència de tots els que individualment o en forma d’associacions i plataformes, que es fan i es desfan, proclamen que són independentistes.
Pot molt ben ser que cada dia hi hagi consciències individuals i col·lectives que es despertin a la voluntat d’independència. I aquesta multitud d’independentistes d’una manera o altra, de moment, és un fet positiu. Però si la diversitat és fruit de la divisió pel motiu que sigui és dolenta per al país. Cal pensar que en el camp dels valors cívics, polítics i econòmics, la independència de la pròpia nació ha de tenir la màxima primacia. I per tant, si els que es proclamen independents tenen la independència com a principal valor, superaran les diferències pel fet de combregar amb el valor principal. I si en canvi la diversitat dels que es proclamen independentistes és fruit d’escissions internes, voldrà dir que la voluntat de la independència no és tan gran, perquè hi anteposen altres valors.
Fent servir una terminologia que havia estat clàssica al costat de la raó fonamental, podem afegir-hi una raó de gran conveniència: si no ens fem nosaltres la política, ens la faran els altres, i normalment contra nosaltres.
Catalunya només té una solució per a poder viure com una nació (que els seus nacionals visquin dignament): la independència considerada com a primer valor que hem de tenir els catalans.
1
