El paisatge urbà que va des de les torres venecianes de la Fira fins al Palau Nacional de Montjuïc és una de les imatges més universals de Barcelona. Lligat al dinamisme de la institució firal, la ciutat cap i casal i la mateixa Catalunya s’han projectat al món sencer des d’aquest recinte firal, que també ha estat la gran portalada per on ens han arribat les innovacions industrials i tecnològiques, essencials per al desenvolupament econòmic i social.
Durant tot un segle s’ha procurat mantenir el valor patrimonial que llegà la celebració de l’Exposició Internacional del 1929, que ja era una herència d’altres exposicions que s’havien celebrat anteriorment en el mateix espai urbà i, molt especialment, de l’Exposició Universal del 1888, que se celebrà sobre l’antiga Ciutadella. L’alcalde Rius i Taulet, que es considera artífex de l’exposició, no únicament projectà Barcelona al món amb aquella feliç iniciativa, sinó que, a més a més, substituí un símbol opressor, com era la Ciutadella, per una plataforma que va esdevenir de gran utilitat per a alliberar definitivament la ciutat de Barcelona de les muralles que l’havien reprimida i possibilità que la societat catalana s’obrís a la comunitat internacional fent-se cosmopolita.
El general Primo de Rivera, que ascendí a dictador des de la capitania general de la regió militar ubicada a uns quants centenars de metres del recinte de l’antiga Ciutadella, coneixia perfectament la societat catalana, havia confraternitzat amb la nostra alta burgesia, per la qual s’havia deixat adular, fins al punt que aquesta va ser un dels grans suports que el van posar al capdavant d’una autarquia amb l’esperança que impulsaria un nou ordre en un país socialment convulsionant. Alguns dels prohoms de la Lliga Regionalista van caure al parany que acabaria amb el pistolerisme i encarrilaria un país que anava a la deriva des de la pèrdua de les colònies espanyoles d’ultramar.
Gran fou la sorpresa d’alguns elements de la formació conservadora que encapçalava Cambó. Quan arribà Primo a Madrid, implantà l’ordre de l’ideari feixista que ja s’escampava per Europa. El catalanisme només l’interessava per a reprimir-lo, com així ho va fer, establint prohibicions identitàries i clausurant centres culturals. Les quatre columnes que havia enlairat Josep Puig i Cadafalch a l’enclavament entorn del qual es produiria l’Exposició, tot presidint-la, constituïen un senyal de catalanitat que el dictador no podia tolerar de cap manera. Dinamitar-les fou una acció coherent amb el pensament del general Primo de Rivera. L’exposició fou inaugurada per Alfons XIII sense aquell símbol.
Mig segle després, quan es van constituir els nous ajuntaments democràtics, les columnes havien estat oblidades. L’espectacle de les Fonts Màgiques que ideà Carles Buïgas les havia substituïdes eficientment en la memòria popular. La nova generació política no tenia memòria de la seva existència i, si algú suggeria que s’havien de reconstruir per a superar l’ofensa, la inèrcia de la realitat ho deixava per a un altre dia.
Han estat necessàries més de tres dècades de democràcia perquè fos possible aquesta reparació històrica. La inauguració es va fer amb la presència de l’alcalde de la ciutat i del president de la Generalitat, entre altres polítics. No hi podia faltar el regidor republicà Jordi Portabella, que condicionà el seu suport als pressupostos municipals a la reconstrucció de les quatre columnes ignominiosament dinamitades. La reparació històrica, que és visible des de la plaça d’Espanya, ha estat finalment producte d’un acord polític, però una vegada més ha estat una plataforma associativa la que l’ha fet possible. Més de seixanta associacions integrades a la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals van iniciar una campanya d’adhesió de personalitats i de recollida de signatures, i han estat el veritable motor d’aquesta victòria cívica.
Des de la tribuna digital de «Tornaveu», que pretén ser «la veu de l’associacionisme cultural», ens agrada constatar que la democràcia i l’associacionisme han acabat guanyant la partida al dictador Primo de Rivera, pare del fundador del partit feixista espanyol i repressor de moltes iniciatives culturals i catalanistes. Tot sovint mirem enrere i la memòria no aprofundeix més enllà de la sublevació del 1936 que Franco liderà contra la legalitat republicana. Les quatre columnes de Puig i Cadafalch, enderrocades perquè no fossin un signe d’identitat de l’Exposició Internacional del 1929, una vegada restaurades, han de ser símbol d’un poble que ha sabut superar diversos intents de genocidi. Quasi sempre —i amb tota evidència en aquest cas— les associacions hi eren, al peu del canó, essent el baluard que defensa Catalunya.
