La societat civil i la seva vida associativa s’organitzen per a crear i transmetre cultura, valors i símbols que provenen d’una tradició i d’unes experiències pròpies, tant individuals com col·lectives, les quals esdevenen factors de transformació de formes de vida, cosa que fa d’aquestes manifestacions una de les realitats més significades de la vida cultural. Tot plegat, emmarcat en un entorn canviant, degut a la influència de diferents actors: mitjans de comunicació, noves tecnologies, la participació, els relleus generacionals, una societat cada vegada més plural, … -per citar-ne alguns.
Hem parlat sovint –el Primer Congrés de l’Associacionisme Cultural Català n’és un exemple- de la necessitat de plantejar una modernització del teixit associatiu sense perdre de vista els referents fundacionals, generant espais de reflexió comuna per a encarar el dia de demà i reafirmar la voluntat de seguir actuant amb voluntat de servei públic. Sense obviar que les associacions son organitzacions que contribueixen d’una manera destacada a la vida econòmica del país.
El moviment associatiu cultural ha de ser objecte d’una atenció especial per part del Govern de la Generalitat. El seu esforç, i les seves iniciatives no solament van encaminades a conservar un patrimoni de gran importància, sinó que alhora contribueixen en gran mesura a la gestió de la participació, la cohesió social i la formació democràtica. Les administracions públiques han d’ajustar-se a uns criteris metòdics i racionals d’aplicació d’uns recursos públics que han d’afavorir el desenvolupament cultural i han de contribuir d’una manera significativa a preparar les condicions que facilitin la potenciació de les energies creatives que hi ha en el si del moviment associatiu, tot identificant els interlocutors idonis per a establir amb cada sector la política de suport més adequada. En aquest sentit, de les institucions públiques emanen legislacions que, tot i no ser específiques, afecten el moviment associatiu, que no tenen en compte les peculiaritats pròpies del col·lectiu.
Massa sovint s’obvien els milers de persones i centenars i centenars d’entitats dedicades a dibuixar un context de Catalunya configurat com a identitat nacional arrelada en una pluralitat de formes d’expressió popular. Els instruments legislatius han d’estar ben pensats, dissenyats i amb possibilitats reals de poder ser executats. Cal, doncs, que en el seu estudi previ es tingui en compte de manera prudent les propostes normatives i que qui les hagi de complir hi tingui una participació en un procés de proposició a partir de l’experiència i del coneixement d’allò que es vol legislar. S’han d’identificar els experts i els col·lectius afectats per tal d’assegurar la idoneïtat i la validesa del resultat que es persegueix.
En aquests moments tenim diferents lleis que afecten directament el moviment associatiu i totes encertades en la seva finalitat “conceptual”, però no pas en alguns efectes secundaris de la seva aplicació. El Llibre tercer del codi civil de Catalunya, la desaparició de la Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural, el Decret 82/2010, de 29 de juny, sobre el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció, l’anul·lació del Decret 252/1999, del 31 d’agost, pel qual es regulen les actuacions dels grups de foc en les celebracions populars i tradicionals (Llei Pomés), el Real Decreto 563/2010, de 7 de maig, sobre el Reglamento de articulos pirotècnicos y cartuchería, l’Edicte del 21 de setembre del 2011 pel Projecte de Decret sobre concentracions d’animals vius, el Decret 40/2010, del 16 de març, del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya 2010-2020, el Futur Pla Estratègic de Cultura 2011-2021, la nova proposta de llei de mecenatge que s’està parlant entre CiU i PP al parlament espanyol, i, naturalment, la Llei 11/2009, del 6 de juliol, d’Espectacles i activitats recreatives; sense obviar que el sector necessita un tractament concret de fiscalitat per a les aportacions de socis, l’explotació d’immobles amb caràcter de servei públic i per a tota l’activitat sociocultural.
L’accent més important en tot aquest reguitzell de normatives, sens dubte benintencionades, rau en la manca d’un contrast extern per a obrir un debat participatiu i treballar conjuntament propostes que n’assegurin l’aplicació. En el nostre cas, no totes les lleis relacionades anteriorment es poden aplicar. És materialment i voluntàriament impossible. De fet, és una disbauxa denunciada per l’Ens de Comunicació Associativa, ja que no tan sols afecta les entitats sense ànim de lucre –en alguns casos posant en perill llur existència-, sinó molt directament els seus dirigents i l’administració local. El moment és greu, especialment quan amb la recentment aprovada llei Òmnibus no s’ha tingut en compte l’oferiment de treballar a fons les deficiències observades, àmpliament compartides, amb tots els representants dels partits polítics presents al Parlament de Catalunya i el mateix Govern.
És menester, sense dilació, iniciar un procés de debat i de treball, conjuntament entre la Generalitat, els ajuntaments i el propi moviment associatiu cultural, orientat a simplificar les diferents legislacions vigents que inicialment no han estat pensades per a l’expressió cultural popular, però que a l’hora de la veritat l’afecten, i molt, en l’objectiu de regular en una sola llei d’allò que ens és propi. Ens hi juguem el futur de la rica i diversa manifestació cultural catalana.
5
