Les primeres declaracions de Lluís Puig, en ser designat director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), contenien una perla que «Tornaveu» no deixà escapar: el nou responsable institucional de l’associacionisme i la cultura popular desconeixia l’existència de l’organització que aglutina vint-i-una de les organitzacions federatives més representatives del sector. Aquella ‘perla’ no passà desapercebuda i encara avui és una de les informacions amb més entrades d’aquesta publicació digital, que s’ocupà de l’anècdota i de facilitar l’accés a la pàgina web que la recollia. Val a dir que, en el seu conjunt, aquella primera entrevista denotava que el nou director tornava al centre on ja havia col·laborat i del seu notable currículum es desprenia que, els darrers anys, els havia dedicat a un altre àmbit cultural.
El lapsus era certament comprensible. L’Ens de Comunicació Associativa s’ha desenvolupat els darrers sis anys sense estridències. No es tractava de generar notícies, sinó de configurar una organització que fes visible l’activitat associativa, davant de les institucions i a través dels mitjans. S’ha caminat a bon pas des d’aleshores, però encara queda força camí per endavant. Ara mateix cal accelerar el pas perquè no s’escapi l’òmnibus, aquesta llei del govern Mas que rectifica tantes lleis i aixeca la pols del camí i la rèplica de l’oposició que integrava el Tripartit, a qui s’esmena la plana. La voluntat d’aprimar les estructures administratives heretades i agilitzar els mecanismes de gestió són, en essència, el que recull l’avantprojecte de Llei de Simplificació, d’Agilitat i Reestructuració Administrativa i de Promoció de l’Activitat Econòmica, en fase de presentació d’al·legacions.
El món de la cultura en queda afectat sensiblement. Es podria dir que el Consell de Cultura i de les Arts passa a ser un organisme consultiu sense competències executives, al mateix temps que se suprimeixen el CPCPTC i el seu Consell de Cultura Popular i Tradicional, com a pas previ a la creació d’un òrgan específic d’impuls de la dinamització sociocultural i les associacions culturals. El text Òmnibus especifica que «el rang i l’estructura d’aquest òrgan s’ha d’establir per reglament». No es tem un buit de poder perquè la mateixa disposició prorroga la vida del Centre fins a l’aprovació definitiva de la llei, però l’Ens reuní l’assemblea extraordinària per si calia sortir en defensa del que es té—per molt que es consideri desfasat—i, de passada, plantejar altres reivindicacions com que el Premi Nacional de Cultura Popular s’atorgui des d’un estament desvinculat amb el sector, com és el cas del Consell de Cultura i de les Arts, més representatiu dels creatius professionals que dels activistes culturals. Dos sectors que es consideren ben diferenciats.
És aquí on reapareix el nou director del CPCPTC (per cert, que no es torni a caure en un nom de sigles tan poc afortunades per a la pronúncia), que es posa a disposició de l’Ens per si calia alguna explicació al respecte i estableix un d’aquests ponts de diàleg tot sovint més necessaris que les mateixes lleis. La seva presència—prèvia a la celebració de l’assemblea—fou útil per a aclarir que la creació d’un òrgan específic pot obrir possibilitats per a les reivindicacions plantejades en el Congrés de l’Associacionisme Cultural.
El diàleg que s’ha de produir en el procés d’aprovació de la Llei Òmnibus, entre el govern i les estructures associatives, quedarà limitat per la imposició d’aprimar l’administració. En aquest cas, també es pretén reestructurar el Centre desplaçant l’etnologia a la Direcció General de Patrimoni Cultural, on ja havia estat abans. Es tracta de separar el que es considera patrimoni històric i la cultura popular viva que gestionen les associacions, per a la qual es demana la creació d’un institut de l’associacionisme cultural, que podria ser perfectament un organisme de la societat civil, com ja ho és el mateix Ens de Comunicació Associativa.
Ara mateix s’ha iniciat un procés d’al·legacions a la llei, al qual seguiran les compareixences en el procés parlamentari i les esmenes presentades pels diferents grups que integren el Parlament. Les al·legacions aprovades per l’assemblea de l’Ens ja han estat presentades, atenent a la línea dialogant que caracteritzà majoritàriament la relació amb l’anterior govern, com succeeix ara amb l’actual, com ha succeït amb les opcions polítiques que no han format part ni de l’un ni de l’altre. En el procés es va obtenir el compromís de tots ells, com es pot comprovar consultant l’hemeroteca.
La tasca desenvolupada per l’Ens aquests darrers anys (congrés, seminaris de comunicació, agència d’informació, representació col·legiada…), si es tractés d’un organisme de la mateixa Administració, requeriria d’una estructura professional que l’Ens no ha necessitat, en ser gestionat des de les pràctiques associatives que han estat tan útils al conjunt del país. Es tracta de simplificar l’administració… Hi ha cap altre camí que el del retorn a la societat civil? En pocs altres àmbits de la cultura, l’alternativa és tan evident i ha estat tan treballada pels mateixos afectats. El mateix director del CPCPTC, el Centre, en la seva intervenció prèvia a l’assemblea considerà com a interlocutors l’Ens i les federacions que l’integren, tot obrint un diàleg tan elogiable com imprescindible, que pot ser la clau perquè l’associacionisme arribi al destí que reivindica tot pujant a l’òmnibus en plena marxa.
