La funció pública passa un mal moment. Una vegada conquerida la democràcia, s’ha produït un relaxament que afecta el propi exercici ètic de les llibertats. Només cal llegir els titulars de premsa, escoltar les tertúlies de la ràdio, posar-se davant de les pantalles de televisió, sortir al carrer i escoltar la gent… Hi ha un desencís desconcertant per a tots els que es van il·lusionar veient sortir el sol de la democràcia després de la llarga nit de l’autarquia. La crisi econòmica ho ha acabat complicant encara més.
Què justifica el desencís? Perquè la democràcia en si mateixa ha estat una benedicció per a aquest país, que en molts anys no havia gaudit d’un període tan llarg de llibertats, que ens ha situat a Europa obrint-nos els infranquejables Pirineus, ha transformat les nostres ciutats urbanitzant-les, ha fet universal la sanitat i la seguretat social, ha potenciat el sistema educatiu, ha creat infraestructures impensables… També vam gaudir d’una transició que admirà l’estranger, que no esperava un procés civilitzat a l’antic país dels levantamientos, tan freqüents al segle XIX i la meitat del XX. N’hi va haver de tota mena. Fins i tot amb el protagonisme del polític català amb més poder des que Catalunya fou sotmesa: el general Joan Prim, que anava a celebrar els seus èxits a l’Ateneu Liberal de Reus.
Encara ara, al bell mig d’una crisi que afecta al conjunt de la comunitat internacional, arreu del món se’ns mira des de la convicció que som en un lloc ideal per a viure, treballar i anar de vacances… Catalunya encara surt més beneficiada d’aquesta predisposició que aporta visitants i divises que alleugereixen la crisi. D’on ve el desencís si hi ha tantes circumstàncies favorables?
La gent veu massa corruptela, però això no és pas nou. Els corruptors van superar el canvi de règim, com ja abans havien passat de la monarquia a la dictadura, d’aquesta a la república… i, novament, de la dictadura a la monarquia, aquesta vegada parlamentària. Sempre jugant amb la cobdícia humana. Sembla clar que aquest etern problema no és l’única causa del desencís.
També es constata un distanciament a causa d’una excessiva professionalització de la política. La gent no entén com s’han incorporat tants polítics a la nòmina pública, al mateix temps que creixia espectacularment la burocràcia. Les administracions s’han tornat intervencionistes infringint un gran perjudici a la societat civil. El moviment associatiu és molt sensible a tot plegat. De moltes qüestions que es resolien altruísticament des de les entitats, ara se n’ocupen els ajuntaments i, si s’aplica generalitzant-la la filosofia del Pla d’Equipaments Públics, hi ha un perill real que el patrimoni de les associacions passi als inventaris municipals. Més equipaments a mantenir, més serveis a cobrir, més burocràcia… Sembla que l’accés a la gestió pública obnubila. Els afectats són els dinamitzadors socials de tota la vida, gent altruista que entra en el desencís. No pot ser pas bo per al sistema de llibertats, sobretot si recordem la contribució que el moviment associatiu va fer per a arribar a conquerir la democràcia. És com si l’accés a la gestió pública obnubilés les ments. La classe política actual s’ho hauria de fer mirar. Sabem que dins seu hi ha els mateixos índexs d’honestedat que a la resta de la societat, però s’hauria de promoure la transparència, perquè l’exigència sempre ha de ser total en el sector públic.
Tothom pensa que cal regenerar la política, però ningú no es planteja com posar la campaneta al gat. És en boca de la gent la necessitat d’obrir les llistes de candidats a l’àmbit municipal i de l’elecció directa dels alcaldes, suprimint la possibilitat que un pacte entre perdedors enviï a l’oposició el candidat guanyador. Ha d’arribar l’hora de l’elecció directa dels parlamentaris, que possibiliti la presència real en el territori que representen. Ja és imprescindible una llei que reguli el finançament de les campanyes polítiques i castigui amb fermesa les irregularitats. Potser aquestes iniciatives legislatives són més urgents que la llei de vegueries, que tanta conflictivitat i desconcert genera. Hem estat capaços de crear un consell de les arts i de la cultura que administra els pressupostos corresponents. Potser és hora de pensar que la cultura popular, per mitjà de les associacions que la integren —segurament l’espai més democratitzat per la seva idiosincràsia—, pugui ser a l’administració dels pressupostos públics, passant de la dativa al dret i afavorint la transparència i l’equanimitat, que són característiques fonamentals d’una bona pràctica democràtica.
És la feina de regeneració imprescindible que cal fer per a potenciar la democràcia que es va aconseguir ja fa més de tres dècades. Potser és el moment de tornar-hi, qualsevol que sigui el factor, la raó o la ideologia que ens ha portat a treballar pel comú, des de dins o des de fora de la societat civil. Algunes institucions —com ara el Tribunal Constitucional ajornant la sentència sobre l’Estatut— contribueixen de tal manera al desencís, que haurem de tornar a mirar cap a les associacions que van salvar aquest poble del genocidi social i cultural.
