Sentir a parlar aranès a la Vall d’Aran no és fàcil. I encara menys, català. Aquest territori, que la Llei de règim especial de l’Aran aprovada pel Parlament de Catalunya el gener del 2015 reconeix com una nació dins de Catalunya i atorga a l’aranès una protecció especial més enllà de ser llengua oficial a tot el país, viu una gran pressió turística i immigratòria que reclama una gestió diferent del seu fet diferencial. La darrera enquesta d’usos lingüístics, de 2014, assenyala que només el 17,9% dels habitants de la Vall tenen l’aranès -variant gascona de l’occità parlada a la Vall d’Aran- com a llengua principal, el 16,4% el català, el 55,1% es relacionen en castellà i el 10,6% en altres llengües. La caiguda de l’ús social de l’aranès és exagerada des dels anys vuitanta, quan era la principal llengua del 60% de la població. I tot i que les dades són dramàtiques, a la Vall pensen que tenen dues bones cartes: El 80% de la població entén la llengua del territori, el 55% és capaç de parlar-la, el 50% llegir-la i el 34% escriure-la, i a més, l’aranès és la llengua d’immersió a l’escola des de P-3 fins a l’ESO. A partir d’aleshores, l’aranès és una assignatura més, però tots els alumnes surten de la secundària amb totes les competències lingüístiques assentades. Ara bé, al carrer, les relacions es produeixen fonamentalment en castellà, fins al punt que molts ajuntaments han optat per retolar exclusivament en castellà moltes indicacions, com es el cas d’Arties -vegeu fotografia-.
L’alcalde de Viella i diputat de CiU Àlex Moga reconeix que a la Vall es viu una situació de domini absolut del castellà, i considera que “tots” a la Vall “hem de fer una reflexió sobre si volem continuar amb aquest servilisme econòmic que ens ha fet posar les nostres senyes d’identitat al servei de l’economia i el turisme durant molts anys”. Moga reconeix que ha estat un error pensar que “la nostra hospitalitat amb turistes i nouvinguts passava per parlar castellà i renunciar a l’aranès”, i creu que és el moment de rectificar si es vol preservar la llengua.
Evidentment, l’estació d’esquí de Baquèira Beret té un pes determinant en l’economia de la Vall, però molts altres països que viuen del turisme no han pas renunciat a la seva llengua d’una forma tan evident com passa a la Vall, on la llengua està convertint-se ja en un producte exclusiu de l’escola i de les institucions, i cada vegada menys, en la llengua de relació familiar i social. L’origen de la població és també molt determinant. D’una població de 10.090 habitants, el 36,2% han nascut a la Val d’Aran, el 20,5% a la resta de Catalunya, el 20,6% a la resta de l’Estat i el 22,8% a l’estranger.
Cal tenir en compte que a l’escola, els alumnes estudien en aranès, català, castellà, anglès i francès -per la proximitat geogràfica amb la frontera francesa-, i la llengua autòctona està totalment integrada a les aules, on més del 50% dels alumnes no són ni aranesos ni catalans. Però justament aquesta és la garantia d’esperança per a la llengua, que necessita mantenir la protecció que té per part de la Generalitat i el Parlament, però també necessita que els polítics locals i els seus parlants facin també la reflexió de no pensar que la seva llengua resta per als turistes. No ha passat en cap altre país, són compatibles l’aranès i el castellà, sense que aquesta segona llengua anul·li la primera.
4
