L’altre dia vaig estar fullejant un document editat per l’Ajuntament de Barcelona—més en concret pel Centre de les Associacions Torre Jussana—que, amb el nom «Acció social i empresa, el voluntariat silenciós» (núm. 21 de la col·lecció «Útils Pràctics»), ofereix una sèrie de reflexions, propostes i experiències al voltant del treball que fan força entitats de l’àmbit social en relació a les polítiques i estratègies d’implicació del món empresarial, en allò que es coneix com a Responsabilitat Social Corporativa.
El meu interès anava centrat en la frase de ‘voluntariat silenciós’. Si fins aleshores tenia i tinc dubtes sobre el concepte de voluntariat i la seva relació amb l’àmbit cultural (aspecte que m’interessa molt, però que no tractaré en aquest article), l’aparició de l’adjectiu ‘silenciós’ em va esperonar a dedicar força estona a llegir i a entendre el que s’exposa en l’esmentat document.
Com a conclusió general ja avanço que, malgrat que es parli de voluntariat social, alguns dels aspectes que es tracten en el treball poden ser perfectament útils i a tenir en compte per al treball que es dóna dins de l’àmbit de l’associacionisme cultural. Aquest és un dels objectius de la present reflexió.
D’entrada, manifestaré el meu convenciment que qualsevol tipus d’entitat, ja sigui de caràcter social, cultural, ambiental… és un agent vertebrador de la cohesió social, i en conseqüència és un instrument que ajuda a fer possible la participació ciutadana.
Els potencials receptors del missatge del document en qüestió són tant les organitzacions de primer nivell com les de segon nivell, en el sentit que els autors defensen que una entitat, per petita que sigui, pot i ha de plantejar-se la possibilitat d’incorporar dins de la seva estratègia d’acció el món empresarial, tot i reconèixer que són les entitats de segon nivell les que en resulten més beneficiades, ja sigui perquè ho tenen més clar, ja sigui perquè compten amb una estructura millor, ja sigui perquè el seu abast és més gran i en conseqüència l’impacte aconseguit pugui ser de més interès per al món empresarial.
El document en qüestió dedica força espai a desenvolupar dos aspectes clau de tota associació: els voluntaris (jo prefereixo anomenar-los membres de les entitats, però tanmateix respectaré la terminologia que el treball utilitza) i la relació amb el món de l’empresa.
Pel que fa a la incorporació de nous voluntaris a les organitzacions, es parteix del convenciment que la majoria dels voluntaris socials prefereixen donar serveis directament que dedicar-se a tasques organitzatives o institucionals.
Ara bé, també es dóna en menor mesura, però, la incorporació de voluntariat que s’interessa més per l’àmbit de la gestió interna de l’entitat que no pas pel servei a donar (aquí tornem a topar amb el concepte de gestió i servei, diferència que no és dóna quan parlem de l’àmbit cultural, si més no de la mateixa manera ni amb la mateixa diferenciació). És aquest tipus de voluntariat que els autors del treball identifiquen com a ‘voluntariat silenciós’, és a dir el que aconsegueix reforçar i nodrir l’entitat, tant de primer com de segon nivell i permet una millora en l’execució i el desenvolupament de les pròpies accions.
Deia al començament de l’article que hi ha aspectes útils i recomanables que ben bé poden ser assumits, i jo diria que recomanats, per les entitats de l’àmbit cultural. S’ha de reconèixer que les entitats de voluntariat social tenen molt desenvolupats (molt possiblement per la tipologia d’activitat de porten a terme) els aspectes de coneixement que han de tenir i assumir les noves incorporacions, especialment ‘el voluntariat silenciós’. Entre les més significatives esmentaré la necessitat de conèixer la memòria de l’entitat, la participació prèvia a algunes reunions del Consell/Junta Directiva/Assemblea, el tenir accés directe als projectes que es porten a terme… És a dir, possibilitar el coneixement profund de l’entitat i fer-ho de manera sistemàtica, reglada i ordenada. També l’aspecte formatiu és molt important. S’ha de dir que aquests aspectes es troben molt desenvolupats i identificats a les entitats de caràcter social perquè el que ofereixen bàsicament són serveis, la gran part de caràcter assistencial, els quals requereixen una logística i una metodologia força desenvolupades.
Si bé aquests aspectes que s’acaben d’esmentar són més o menys presents dins de les entitats d’àmbit cultural, el tema de la relació amb el món empresarial dins de la dinàmica coneguda com a Responsabilitat Social Corporativa (RSP) és una assignatura pendent.
La RSC és el compromís voluntari de l’empresa amb el desenvolupament sostenible de la societat i la preservació del medi ambient. Inicialment i a primer cop d’ull, es troba molt limitada a donar serveis de caràcter principalment assistencials. En aquest sentit, és més fàcil que es doni en l’àrea social que en la cultural.
Els interessos principals de les empreses a col·laborar en un hipotètic projecte són: la visibilitat, la millora de la seva imatge, la reputació, el posicionament de marca, el reforç de determinats valors corporatius, una millora de la percepció de la societat…
Nogensmenys, moltes vegades les empreses no tan sols busquen una contrapartida en màrqueting i visibilitat. El fet de generar accions filantròpiques pot millorar el clima de treball i augmentar l’autoestima dels professionals—«a tothom li agradaria estar orgullós de l’empresa on treballa», per exemple—, és a dir a banda de la imatge externa tota empresa està interessada a treballar la seva imatge interna. Tot i reconèixe’n les dificultats, un bon i ben estructurat projecte cultural podria tenir èxit quan parlem de RSC, sobretot si es té en compte que a vegades les empreses que volen col·laborar en iniciatives socials, culturals i de serveis no saben com fer-ho.
El treball continua tot fent una sèrie de recomanacions respecte a les relacions amb el món empresarial, com l’establiment d’un codi ètic que concreti la relació que s’hi vol tenir, que diferenciï les empreses en funció de llur activitat (no s’entendria el fet que una empresa d’armament col·laborés amb una campanya d’ajuda al tercer món, per exemple), o bé intentant treure el fantasma («vendre l’ànima al diable») que tota col·laboració amb les empreses contaminarà els resultats, apel·lant a la responsabilitat i a l’interès mutu.
Fins aquí unes breus reflexions i suggeriments que m’ha suscitat la lectura d’aquest interessant treball, del qual recomano la lectura. www.bcn.cat/tjussana
