Quan, de molt petit, escoltava els pares falar galego, m’imaginava que es tractava de l’única llengua que es parlava al món, fins al moment que la meva família es va instal·lar en terres catalanes. Va ser aleshores quan em vaig adonar que, máis alá da raia do mito do fogar de Breogán (‘més enllà de la frontera del mite de la llar de Breogán’), els meus nous amics catalans, majori- tàriament fills de pagesos, s’expressaven en una llengua diferent, tan culta i antiga com els textos que fa segles van inspirar les famoses Cantigas de Santa María, la gran obra que va impulsar Alfons X ‘el Savi’, filmada amb lletra, música i imatges de profunda arrel galaica.
Després d’aquest breu itinerari, que va configurar l’esdevenir de la meva infantesa, la meva família va anar a parar a la província de Segòvia. A Aldealengua de Pedraza vaig anar a l’escola i el mestre, el senyor Ángel, em va ensenyar de llegir i escriure en castellà, que era l’idioma únic i obligatori que imposava el règim d’aquell gallec baixet que abans manava tant. Sense cap mena de dubte, voldria remarcar que el castellà és una llengua bonica i en constant expansió, tot i que absolutament hegemònica davant els altres tres idiomes minoritaris que constitucionalment coexisteixen a l’estat espanyol i els quals, malgrat la seva manifesta inferioritat, lluiten per una supervivència difícil.
Un cop fonamentada la meva mentalitat trilingüe, vaig tornar al meu poble, Xinzo de Limia (Ourense), on vaig continuar la meva formació a l’escola del senyor Fausto i després a l’acadèmia Santa Mariña, aleshores dirigida pel senyor Ricardo i més endavant pel senyor Ángel. Tot plegat va ser una dècada inesborrable (1950-1960) d’aquella entranyable edat en què es transita de la infantesa a l’adolescència, un viatge inevitable durant el qual apareixen els granets a la cara i os amoriños primeiros (‘els primers amors’).
En aquell temps, em va traumatitzar bastant el desencís que patien els alumnes que provenien de llogarets propers i que no coneixien outra lingua que a da gran Rosalía (‘cap altra llengua que la de la gran Rosalía’). Eren el germans Fontarigo, oriünds de la parròquia de Faramontaos, els que rebien més a classe i els que acumulaven més reprimendes, perquè, és clar, ells no sabien parlar en cristiano. El seu primitiu pare, que també estava pelexado co castelán (‘barallat amb el castellà’), intuïa que als seus fills no els havien anat malament els exàmens, sempre que aquests mostraven as orellas guichas (‘les orelles alçades’).
Després de tornar definitivament a Catalunya (1960), em vaig casar, vaig tenir dos fills i tres néts. Fa uns quants mesos, vaig rebre una trucada al telèfon mòbil. Eren els meus néts, la Judith i en Samuel, de sis i quatre anys, de vacances a la Corunya, els quals a cor em van saludar amb un efusiu «¡eu falo galego!» (‘jo parlo gallec’). Més tard, ja en català, em van explicar que havien pujat a la Torre d’Hèrcules i que Galícia era molt bonica. El meu altre nét, en Tiago, de dos anys, m’entén quan li adverteixo que la xocolata li taca os fuciños (‘els musells’).
Ja fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat de participar, a Càceres, a la I Trobada Iberoamericana d’entitats adscrites a la UNESCO (1) amb motiu del 50è aniversari de l’entrada d’Espanya en aquest organisme internacional. Enmig d’un debat al voltant de les llengües minoritàries, es va parlar del perill de desaparició de les cultures indígenes. Atesa la meva particular condició d’amant i practicant de tres llegües romàniques, que no indígenes, vaig aprofitar l’avinentesa per a manifestar la meva sorpresa per la polèmica creada per alguns representants de l’Amèrica Llatina que no acabaven d’entendre gaire l’etern conflicte lingüístic existent a Espanya.
Va ser aleshores quan em vaig permetre la llicència d’explicar que la controvèrsia de les llengües al nostre país acostuma a sortir sempre que els polítics intenten pervertir la qüestió i fer-la servir com a cavall de batalla.(2) I per a tancar la discussió, vaig deixar anar l’elocució següent: «No permeteu que un dia d’aquests descansin en pau les llengües en perill d’extinció! » Com a conclusió final, penso que durant massa temps, els de sempre, s’han esforçat perquè esdevinguem analfabets en la nostra pròpia llengua.
(1) La UNESCO ha advertit del seriós perill de desaparició de 3.000 llengües aquest segle.
(2) El nou decret de la Xunta de Galicia, que limita l’ensenyament del gallec, ha obert una escletxa entre els meus paisans.
