Molts han estat els artistes que han lloat l’Alt Empordà, la terra que va néixer de la unió entre un pastor i una sirena, segons explicà Joan Maragall. S’han escrit planes i llibres sencers explicant com és de blau i clar el seu cel després d’un pet de tramuntana. La bellesa de la seva costa i el gust inigualable del peix i del marisc que es pesca en el seu mar, i de com es pot gaudir de la vista de la plana i de la muntanya des del castell de Verdera, a on, en dies clars de tramuntana, podem veure, al Nord, des de Portbou al Cap de Creus, i des de Roses a les Medes al sud, amb la immensa plana als peus, que va des de la Mare de Déu del Mont fins a la badia de Roses.
No és la meva intenció repetir les moltes qualitats de la meva terra, voldria, però, fer incís en una qualitat que té l’Alt Empordà i que influeix molt en el caràcter dels empordanesos. A més de la ja citada tramuntana, que, com es sabut, és la culpable de que entre nosaltres hagin sortit tants genis universals, una de les coses que més han influït en la nostra maners de ser, és el fet de ser territori fronterer i, per tant, lloc de pas.
Aquesta condició de frontera obligada entre dos estats, l’espanyol i el francès, ha condicionat molt la nostra vida des de fa molt temps. Qui no ha anat, aprofitant algun dissabte, fins a Perpinyà, a comprar una mica de formatge o algun altre producte que no trobem aquí? I quants rossellonesos, i fins i tot de més al Nord, no aprofiten el cap de setmana per comprar a Figueres, dinar a un restaurant i omplir el dipòsit de carburant?
Això ha fet que tot passejant pels carrers de Figueres un dissabte a la tarda puguem escoltar una munió de llengües diferents, des del català al francès, passant per l’anglès o l’alemany i darrerament llengües de l’est d’Europa i del nord d’Àfrica.
Sempre he pensat que això enriquia la nostra comarca en tots els aspectes, des del vessant lingüístic fins a l’economia de la majoria dels comerciants de la zona.
El fet de ser frontera, però, comporta un problema que fins ara podia passar desapercebut per a molts dels empordanesos, però que en les darreres setmanes ha començat a fer-se present i pot arribar a convertir-se en greu si les autoritats competents no hi posen solució aviat.
La frontera està vigilada per policia nacional espanyola i Guardia Civil. Això no hauria de suposar cap problema si es limitessin a vigilar la frontera i res més, però des de fa un temps, la guàrdia civil s’ha posat a patrullar per les carreteres properes a la frontera, a vegades no tan properes, muntant controls amb la finalitat, diuen, de controlar el tràfic d’armes i de drogues.
Això, que ja és prou molest, s’agreuja quan els guàrdies destinats a fer aquests controls desconeixen del tot la realitat de la terra en la que treballen, no coneixen les seves lleis, ignoren que tenim una llengua que és oficial i, per tant, d’obligat coneixement per a qualsevol servidor públic que hi treballi, sigui estatal o no.
En poques setmanes ja hem conegut dos casos de persones honrades que han estat vexades i denunciades per negar-se a parlar en castellà, un d’ells va acabar emmanillat, tot i que no hi va haver denúncia, i l’altre acabarà al jutjats per denúncies mútues. I segurament hi ha més casos que no han sortit a la llum o en els que les víctimes simplement han hagut de rebaixar-se i acabar parlant en castellà.
Estic convençut que qualsevol de nosaltres ens hi podem trobat qualsevol dia passejat per alguna de les carreteres que ressegueixen l’Albera i que no són lluny de la frontera. Crec que la delegació del govern de l’estat hi ha de posar remei immediatament. Els guàrdies que volen venir destinats aquí, han de ser advertits dels drets de la gent que han de servir -he dit “servir”, no pas “molestar”. Han de saber que tenim una llengua pròpia, oficial, perquè un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i votat en referèndum i que malgrat les retallades del parlament espanyol i el Tribunal Constitucional encara li concedeix aquesta oficialitat.
Jo no els obligaré a parlar català, entenc el castellà, però ells han de respectar el dret a expressar-me en la meva llengua. I els servidors públics no han d’oblidar que els drets es tenen i no es donen ni es treuen.
Seguirem gaudint d’aquesta meravellosa terra, tot esperant que algun dia, el sol al despuntar per sobre les roques del Cap de Creus, es trobi una terra definitivament lliure.
2
