Aquest text inèdit, redactat per Joan Solà, es publica en senyal d’homenatge al malaguanyat lingüista suara desaparegut i correspon a les conclusions del quart grup de treball de l’Àmbit de Cultura i Llengua, del Tercer Congrés Catalanista, celebrat a Ripoll el 28 de març del 2009. Des de Tornaveu volem agrair al Tercer Congrés Catalanista que ens hagi permès de reproduir aquesta mostra de lucidesa analítica sobre l’estat de la nostra llengua en l’àmbit universitari i de fermesa insubornable de conviccions.
1. Una llengua que no ocupa tots els àmbits d’ús social, i concretament que està absent dels àmbits acadèmics i intel·lectuals més elevats, és una llengua ‘incompleta’.
2. La universitat, pel fet de ser l’entitat més important en el món de la cultura, té una forta ‘responsabilitat social’ pel que fa a vetllar per la llengua del país, principalment d’un país mancat d’Estat (o, millor dit, amb un Estat advers en aquest punt), i ha d’exercir en aquest terreny una funció indefugible de ‘lideratge’. Cal establir unes bases clares d’actuació que, salvaguardant la imprescindible universalització pròpia de la cultura superior, garanteixin igualment el futur de la llengua territorial, que no pot dependre de la voluntat individual de professors o alumnes.
3. En comparança amb la situació que hi tenia als anys seixanta del segle passat (durant la dictadura de Franco), el català és probablement la llengua sense Estat més ben establerta en l’educació superior. Però es produeix la paradoxa (almenys aparent) que en aquest àmbit continua en clara situació de postergació i recula quantitativament i qualitativament enfront del castellà i de l’anglès.
4. En l’àmbit universitari el català s’ha instal·lat especialment i clarament en el terreny administratiu, el més fàcil de sostenir (amb assessors i correctors). En canvi, en el terreny de la docència té una presència irregular (si bé notable) en els primers cicles, i cada dia es troba més absent del tercer cicle i de cursos on hi ha intercanvis d’estudiants. Igualment absent es troba en els terrenys de la recerca i de les publicacions.
5. L’avaluació de l’activitat científica del professorat i de les institucions de recerca, tant per part de l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA, organisme estatal) com per part de l’Agència per a la Qualitat del sistema universitari Català (AQU, òrgan de la Generalitat), pateix el gravíssim inconvenient de guiar-se exclusivament per l’índex d’impacte, referit a revistes internacionals prèviament seleccionades. El perjudici és determinant sobretot en ciències de tipus o de repercussió territorial (geografia, història, biologia d’organismes i sistemes, etc.) i d’humanitats (literatura, lingüística, sociologia, etc.).
6. La xarxa legislativa existent (local, estatal i europea), cada cop més espessa, fa perillar la pervivència del català en el seu mateix territori d’ús; però, si hi ha voluntat decidida de protegir aquesta llengua, el marge legislatiu favorable és encara prou ampli.
7. Concretament en l’àmbit europeu, els acords inicials de Bolonya, els altres acords periòdics que en deriven i alguns programes d’intercanvis universitaris com
l’Erasmus tracten les llengües com a condicions instrumentals per a assegurar la mobilitat de persones i facilitar el funcionament de les empreses, i per tant inevitablement afavoreixen les llengües més fortes i les que tenen un Estat propi. Cal exigir que en aquest àmbit hi hagi una política específica i clara de protecció i promoció de les altres llengües.
8. Les universitats de Catalunya tenen una legislació pròpia suficientment uniforme que explícitament reconeix la responsabilitat lingüística d’aquestes entitats i assumeix la seva funció de lideratge en la defensa i la implantació de la llengua del país. Però en la pràctica moltes universitats no han concretat accions efectives i no hi ha tampoc accions col·lectives que s’enfrontin als greus problemes apuntats.
9. La Generalitat disposa també d’una legislació prou inequívoca de defensa de la llengua del territori (anomenada ‘pròpia’). Però tampoc no exerceix accions efectives de coordinació i defensa de les polítiques universitàries.
10. És imprescindible i urgent que tant les universitats com la Generalitat defineixin clarament una política lingüística que vagi més enllà de les simples declaracions de bones intencions i de les recomanacions, i que l’executin.
