Aquest Onze de Setembre, una immensa gernació ha omplert els carrers de Barcelona. Ha estat una manifestació d’un milió i mig de catalans farts d’Espanya, convocats per la societat civil amb la proposta que Catalunya sigui un estat més d’Europa. L’èxit de la convocatòria i la seva magnitud no ha estat pas una sorpresa. Es veia venir, la gent desitjava pronunciar-se amb un “ja n’hi ha prou!” que impactés en el món sencer, com efectivament ha succeït. Les cancelleries de les principals potències europees i mundials saben que Espanya ha generat un greu conflicte que supera la crisi econòmica: la carismàtica Catalunya ha iniciat un camí que pot dur-la a la seva independència. Ja no es tracta del somni d’un minoria radical.
En cap altre moment de la nostra història no s’havia manifestat tanta gent a favor de la secessió. Ni Valentí Almirall –forjador del catalanisme polític-, no hauria pogut imaginar una situació com aquesta el 1885, en el temps del Memorial de Greuges. Tampoc no haurien imaginat un escenari com aquest el doctor Robert, que fou empresonat per impulsar el Tancament de Caixes, ni en Prat de la Riba que, des de la presidència de la Mancomunitat, creà el que podrien ser unes mínimes estructures d’estat i, molt menys Cambó, que jugava la carta del regionalisme conservador i els seus somnis de poder passaven per Espanya. Qui va ser més a prop d’aquesta reivindicació fou Francesc Macià, que no superà la proclamació de “l’Estat Català en el sí de la Confederació de Repúbliques Ibèriques”, malgrat que popularitzà la bandera estelada en assumir-la com l’emblema del seu partit. A punt de complir-se el vuitantè aniversari de la seva mort, no podem saber quin seria el nivell de sorpresa de l’Avi Macià si pogués contemplar milers d’estelades als carrers de Barcelona.
No ens hem d’enganyar, Catalunya porta segles mirant d’entendre’s amb Espanya, incloent el quart de segle de pragmatisme polític que ha protagonitzat el president Jordi Pujol, fent un exercici d’exquisida convivència amb el país que encara ens manté sotmesos per l’espoli fiscal i per unes estructures polítiques i legislatives que impedeixen qualsevol expressió identitària de Catalunya que superi les conveniències del “seu” model d’estat. El president Pujol ho sap perfectament, per això era a la manifestació i, darrerament, no ha parat de dir-nos que no ens ha de fer por la independència.
Només calia escoltar les converses de la gent mentre avançaven lentament cap el final de la manifestació, a les portes de l’emblemàtic Parc de la Ciutadella. Una majoria de manifestants no sentien la necessitat d’independència només fa quatre dies, potser també pensaven que l’adveniment de la democràcia i l’aprovació de l’Estatut ja eren suficients. Les enquestes que ara donen la possibilitat d’una majoria independentista, fa quatre o cinc anys la consideraven molt poc probable. De fet, en esdevenir la democràcia, cap de les opcions que estaven per la independència va treure el cap per damunt del llistó que les abocava al pou de l’extraparlamentarisme.
Què ha passat perquè fa dos anys una altra enorme multitud sortís al carrer rere la pancarta que reclamava independència i, ara, una gernació encara més gran, reivindica Catalunya com un estat europeu?
El problema que ha creat aquesta nova situació no el tenim a Catalunya. Les nostres institucions han estat permanentment obertes al diàleg amb Espanya. Les majories polítiques de casa nostra, totes, han col·laborat amb els governs de Madrid. Els de Pujol fins i tot van fer governable el país, donant suport als governs de González i Aznar, malgrat que els uns i els altres frenaven el traspàs de competències ja aprovades. Els govern de Rodriguez Zapatero passà el ribot al darrer Estatut amb un clar rebuig del text consensuat al Parlament de Catalunya i aprovat en referèndum pel poble català. També Francesc Macià va haver d’acceptar retallat l’Estatut de Núria i a Companys li van suspendre la Generalitat i fou empresonat. La defensa de la nostra autonomia és plena de màrtirs, però massa sovint només recordem Rafael de Casanovas. Els catalans ho hem anat aguantant tot durant tres segles, i si alguna vegada ens hem sollevat no han trigat gens en esclafar-nos.
Sempre s’ha dit que hi ha una gota d’aigua que acaba omplint el got fins a desbordar-lo. Deu ser això el que ha tret tanta gent al carrer, en un moment en que el govern central no acaba d’afrontar la crisi econòmica i amenaça en fer marxa enrere de tantes consecucions socials guanyades amb una llarga lluita, amenaça amb intervenir l’autonomia si no s’apliquen les seves normes imposades, exigeix objectius pressupostaris que ell mateix incompleix, deixa d’enviar els fons econòmics pactats provocant un ofec innecessari en les administracions públiques catalanes, nega l’espoli fiscal al que se’ns ha sotmès durant segles… A més a més, Catalunya se sent vexada per veus del propi estat que haurien de ser prudents, que ens acusen d’insolidaris i de mentir quan reivindiquem la diferència que hi ha entre l’aportació econòmica de Catalunya a l’Estat i els serveis que aquest ens ofereix en contrapartida. Insòlitament, aquestes veus arriben des d’autonomies que viuen subvencionades.
Poc abans de la crisi econòmica que està assolant aquest país i bona part d’Europa, la gent sentia parlar de l’espoli fiscal i reaccionava indiferent, com si no s’ho acabés de creure. Ara les xifres han aparegut als mitjans de comunicació amb tot luxe de detalls i no han estat desmentides. Sabem com de menors serien els nostres problemes si aquesta solidaritat amb Espanya -que se’ns ha imposat com una contribució per una guerra perduda-, tingués la racionalitat i la incidència proporcional de la solidaritat que Europa ha tingut amb Espanya. El poble català no vol seguir essent una colònia vençuda i ha acudit pacíficament a la crida de la societat civil -donant una lliçó de civisme que ha impressionat el món sencer- com un “Escolta, Espanya!”, precedit d’un “ja n’estem tips!” que la sensibilitat de Joan Maragall només va donar a entendre. El matí de la mateixa Diada, a l’acte solemne del Parc de la Ciutadella vam poder sentir les veus d’altres intel·lectuals catalans que, com Maragall, alertaven d’una situació que en el seu temps ja semblava insostenible i, el dia abans, el Parlament guardonà Càritas i l’Òmnium Cultural, reconeixent la tasca de dues prestigioses institucions d’aquesta societat civil que arriba fins allà on no poden ser les institucions oficials. La manifestació, en definitiva fou la millor constatació de la realitat que ens ha tocat de viure i ha servit per visualitzar de manera inequívoca no només el descontent general de la societat civil catalana, sinó també l’adhesió transversal i majoritària del poble català al projecte de l’obtenció de l’estat propi.
4
