És hora de posar-se a treballar. Les eleccions municipals ho han deixat prou clar. La lògica del sentit de la realitat s’ha imposat. Una vegada més, la massa electoral ha deixat clar el missatge i ha optat pel pragmatisme i mantingut l’avís de l’abstenció; per si no n’hi hagués prou, el vot en blanc es consolida com una opció i les mobilitzacions cíviques, com la de la plaça de Catalunya, són un clar advertiment: poseu-vos a resoldre els nostres problemes! També són l’expressió del desencís que s’ha allotjat en un ampli sector social induït per la impotència davant d’una problemàtica social generada des dels cims de l’economia i de la política.
No és un bon moment per governar. Obliga a prendre massa decisions impopulars, com desallotjar una plaça de gent que demana cívicament justícia. Vénen noves mesures impopulars. Cal ajustar els pressupostos a la realitat, protegint la despesa essencial i sacrificant tot el que sigui sumptuari. Es tracta de salvar la societat del benestar a què ens hem incorporat el darrer terç de segle de democràcia. Avui sabem que ens hem passat de rosca, que no hem tingut mai riquesa suficient per a viure com ho han fet les grans democràcies europees des de fa gairebé un segle. A totes les ‘places de Catalunya’ que hi ha al Principat es demana un nou pas. Cal escoltar la gent; posar-se a treballar per la democràcia transparent i real que, des de la indignació, es reivindica.
Potser és aquest el moment de la regeneració democràtica. Pot arribar a ser una època en què sorgeixin nous líders, perquè, en temps de crisi, ha estat precisament la superació de les dificultats allò que ha forjat les grans figures de la política que han fet història. Per a aconseguir que col·lectivament sortim endavant, cal que aquells que han estat legitimats per les urnes sàpiguen fer pedagogia de l’esforç i que es visualitzi que tots contribuïm amb el mateix nivell de sacrifici.
No serà fàcil. Vivim un moment que fomenta l’escepticisme. Cal posar-se a treballar per a compensar-ho. Saber perdre i saber guanyar, ser generós administrant la victòria i constructiu en l’exercici de l’oposició, afavorint el bé comú enfront de les actituds partidistes. Ara hi haurà pactes i conxorxes—com menys n’hi hagi, millor—forçats per uns resultats que visualitzen força canvis. Cal desitjar que es facin amb el mateix sentit comú amb què s’han produït els resultats electorals; i, sobretot, que el seny s’imposi allà on s’ha posat en perill la convivència.
Ara toca als ajuntaments de posar fre a les despeses sumptuàries, com ja s’advertí abans de les eleccions des de l’Associació i la Federació, que representen la totalitat dels municipis, els presidents de les quals (Salvador Esteve i Manuel Bustos) han sortit reforçats dels comicis.
Del resultat de les urnes també haurien de sorgir unes estructures municipals menys feixugues, menys sobrecarregades i professionalitzades; factors que han contribuït al desencís. Els nous programes de govern haurien de contemplar un major respecte al paper de la societat civil, comptant amb la capacitat de gestió de les associacions escampades arreu, que en el passat assumien partides que no estaven contemplades en els pressupostos municipals. S’hauria d’acabar la manipulació de la cultura, que massa sovint s’ha fet servir com a eina electoral partidista pagada pel diner públic. Els equipaments culturals de les associacions van ser creats a Catalunya des del finançament popular, com qui diu un segle abans que la resta de l’estat es plantegés crear-los des dels pressupostos públics. Quin sentit té fer marxa enrere imitant els imitadors? Enfortim el nostre model de convivència des de l’autogestió amb què els van administrar els nostres avantpassats. No podem tornar a idees absurdes com la de cedir els teatres municipals a la gestió de l’empresa privada, que ja es preveu com una idea brillant per a rebaixar els costos de la cultura. Abans, cal posar en marxa la imaginació i potenciar la societat civil. Hi ha força exemples de bona gestió en aquest sentit que poden ser de gran utilitat.
És ben veritat que els nous ajuntaments s’hauran de plantejar una infinitat d’alternatives al seu finançament. L’Estat tampoc no ha resolt la seva economia, com no ho ha fet en el nivell de l’endèmic dèficit fiscal. Hi ha una llarga llista de serveis que els ajuntaments han assumit més enllà de les seves competències, com ha estat en el cas de la cultura. El moment pot fer evident allò que «els càrrecs són per a servir-los i no per a servir-se’n», que és el que fa dubtar tanta gent que es lliura a l’abstenció i també a la indignació. Així és com ho entenem des de la perspectiva cultural i associativa i, si ens parem a analitzar la situació des de la vessant social, amb la problemàtica que ocasiona la crisi econòmica, pot arribar la temptació de plantar una tenda a la plaça de Catalunya.
Els polítics s’han de posar a treballar amb urgència per a recobrar credibilitat i, la millor manera de fer-ho en un moment tan difícil com aquest, és aparcar discrepàncies partidistes per a buscar, colze a colze, les solucions que exigeixen cívicament els milers de ciutadans que són al carrer. Seran solucions austeres, que estaria bé que comencessin aplicant-se-les a si mateixos.
