El Cant de la Sibil·la tornarà a Lleida. Divendres 23, les parets de la Seu Vella tornaran a sentir melodies profètiques anunciant l’arribada d’un nou temps. És el gran atractiu del concert “Nadal al Turó” (18:30 i 20:30h), que sota la direcció d’Alfons Pérez, comptarà amb la interpretació de l’Orquestra Simfònica L’intèrpret, cinc corals ponentines i la soprano Iolanda Dolcet.
En la presentació del nou Cant de la Sibil·la al Centre de Cultura Popular i Tradicional de Lleida, l’exdirector del Consorci del Turó Seu Vella Josep Tort va explicar les connotacions culturals inherents en aquesta celebració. Símbol de grans transformacions, les sibil·les anunciaven el sorgiment d’un món que deixaria desemparats tots aquells que seguissin regint-se per les lleis antigues. El seu cant prometia ni més ni menys que l’arribada d’un messies, i la consegüent necessitat que tothom qui no volgués ser castigat per la llei divina es convertís ràpidament al cristianisme. Figura entre dos mons, les sibil·les representaven el misteri que comporta tot canvi. No és casualitat que el sent cant es representi abans de la Missa del Gall, en ple equinocci. “Encara avui en dia –destacà Tort—l’adjectiu sibil·lí s’utilitza per expressar quelcom enigmàtic o confús”.
A Catalunya, els primers documents que hi fan referència daten del segle X. Són melodies gregorianes clarament influenciades pel món carolingi. Caldrà esperar fins al segle XIII per trobar els primers rituals traduïts al català (Àger). La Sibil·la gaudia de bona salut arreu dels Països Catalans fins que el Concili de Trento (1545 – 1563) decidí prohibir-la al·legant que es tractava d’una litúrgia profana. Tort va lamentar-se que els documents albergats a la Seu de Lleida hagin desaparegut, víctimes dels usos fraudulents (com a campament militar o camp de concentració), en els darrers 300 anys.
Tot i que no s’han emprès gaires estudis a fi de conèixer els cants sibil·lins a Lleida, els manuscrits conservats demostren que les litúrgies primerenques es celebraven al presbiteri de la Catedral. Quan la celebració augmentà en popularitat, fou acollida pel Claustre. Sense afirmar-ho categòricament, es pot suposar que es tractava d’una litúrgia senzilla, que no exigia gaire maquinària ni la recreació d’elements efectistes.
Tristament, tant en l’aspecte musical com dramatúrgic, les certeses són poques. Qualsevol recomposició que volgués fer-se havia de començar des de zero. Així decidir fer-ho el popular músic David Esterri, qui exposà la seva aposta per una versió lliure, que sense deixar de respectar el text, no estigués encotillada per models històrics. “No es tractava de fer una versió fidedigna, sinó fer referència a aquest món tan antic”, apuntà el compositor d’Alpicat.
Les intervencions del públic van tancar la presentació. Ramon Fontova, membre de l’Associació Cultural Popular i Tradicional Aurembiaix, destacà que les “recreacions historicistes són impossibles. Són visions presentistes d’un passat evocat”. Ponents i públic van acordar que no cal caure en posicions essencialistes i reformular sense por, si així es desitja, les tradicions. Pau Plana, tècnic de cultura de l’Ajuntament de Lleida, conclogué la trobada apuntant que l’únic requisit exigible és ser honest i no volen enganyar el públic.
