El passat 12 de maig, enmig de la Festa Major de Lleida en honor a Sant Anastasi i al seu teatre La Llotja, se celebrà una nova edició del concurs de votació popular de LA SARDANA DE L’ANY. Un concurs iniciat l’any 1970 a Ràdio Joventut de Barcelona, de la mà de Jordi Puerto, José Antoni Cerezuela i qui escriu, Joaquim Rucabado.
En restablir-se les llibertats individuals i polítiques, aquella emissora, integrada en la Cadena Azul del Movimiento, va ser integrada en la xarxa de Radio Nacional i el concurs desaparegué l’any 1987.
Anys més tard, el 2004, la Federació Sardanista de Catalunya va reprendre l’organització del concurs, coordinat per Ignasi Pinyol inicialment, i per mi mateix, després.
Aquest és un concurs especial perquè d’un costat desperta passions amb una participació popular força fidelitzada, a través de les més de trenta emissores de ràdio que el difonen, i per l’altre hi ha una part del sardanisme que qüestiona la qualitat de les sardanes que guanyen el concurs.
Jo no atiaré la discussió. Ja fa temps que he deixat d’emetre judicis, perquè en fer-ho estic establint un posicionament que, evidentment, no ha de coincidir necessàriament amb el dels meus interlocutors. Prefereixo veure si el que tinc al davant té acceptació o no. Es tracta de deixar de banda l’apreciació i el gust personal i potenciar una altra realitat, la del grup o sector que t’envolta.
El concurs LA SARDANA DE L’ANY és un terreny adobat per a fer aquest experiment, perquè molts dels seus detractors creuen tenir el coneixement i l’experiència suficients per pontificar sobre la qualitat de les composicions i el gust musical de la gent que hi participa. No es comprèn que la nostra sensibilitat o el nostre gust no coincideixi amb la sensibilitat o el gust dels nostres veïns, i que el nostre parer ha de ser tan respectat com el parer dels altres.
Les deu sardanes finalistes d’enguany encaixaven plenament en aquest patró que he exposat: d’una banda havien superat les diverses fases del concurs amb àmplies votacions, i d’altra banda hi havia qui qüestionava llur qualitat. El teatre Llotja, però, era ple de gom a gom. Aquesta és la realitat: mil persones, la majoria de les quals arribades de diferents contrades catalanes, van assistir al concert final.
Com es pot imaginar, l’ambient que va envoltar la final de l’edició 2011 de La Sardana de l’Any va ser molt festiu. La Jovenívola de Sabadell i la Bellpuig Cobla, amb sis sardanes per ballar, interpretades abans de començar a la porta del teatre, van deixar ben palès que la gent hi anava amb ganes de passar-s’ho bé i fer una festa de tot plegat.
I a aquesta festa es va afegir l’Orquestra Julià Carbonell, amb el seu director titular al davant, Alfons Reverté. Una segona part molt variada durant la qual s’escoltaren dues obres clàssiques per a orquestra, poc interpretades, d’Eduard Toldrà i de Joan Manén. El punt culminant de la vetllada va arribar amb l’estrena de dues obres escrites per a orquestra i cobla encarregades a Francesc Cassú i a Xavier Pagès. El “Camí de haikus” i “La processó” van evidenciar les possibilitats musicals que s’obren quan es fusionen els sons d’aquests dos conjunts instrumentals.
Al final hi va haver el repartiment de premis. Martí de Joan, amb la sardana Lleida sardanista 2011, es va endur el premi popular, i Jordi Paulí, amb Sardanes a la ONCE, el de la crítica. Però els veritables guanyadors de la nit varen ser la cobla i la sardana.
