Finalment el papa Benet XVI ja ha passat per Barcelona, la Sagrada Família ha estat consagrada com a basílica, s’han desfogat els que hi eren a favor i en contra, la ciutat s’ha tornat a mostrar al món exhibint la joia més preuada de la seva arquitectura. Les imatges han embadalit el món. Si Gaudí ja atreia visitants a veure el seu modernisme, les imatges servides per TV3 a una multitud de cadenes de televisió tenen la força enorme per a atreure partidaris de la mateixa fe de l’arquitecte que el voldrien posar en un altar i els agnòstics que més aviat creuen en la màgia de l’art i de la cultura.
Barcelona s’ha fet a partir dels grans esdeveniments. La Fira Universal del 1888 va superar definitivament les antigues muralles i llegà a la ciutat l’espai urbà de la Ciutadella. L’Exposició Internacional del 1929 urbanitzà Montjuïc dotant Barcelona de la imatge més universal. El Congrés Eucarístic Internacional del 1953 va obrir l’avinguda Diagonal i enfocà la solució del barraquisme, que era un flagell social. El Campionat Mundial de Futbol del 1982 van rentar la cara a la ciutat descobrint-nos-la als mateixos barcelonins. Els Jocs Olímpics del 1992 van ensenyar al món la ciutat que s’havia posat guapa tot projectant la vocació internacional d’una Catalunya més entregada al projecte europeu que la resta de l’antiga Hispània.
Ara, la Sagrada Família, més enllà del seu simbolisme religiós, ha tornat a posar en el món la ciutat que és cap i casal de Catalunya, i la vinguda papal ha contribuït a fer entendre un model de comunitat culturalment plural i socialment tolerant i cohesionat. Gràcies a Gaudí, hem crescut en autoestima. Ens hem sentit novament respectats urbi et orbi, valgui l’expressió en honor al servei que acaba de fer-nos l’Església romana. Ara mateix, és permissible la ironia que ja podem alliberar el Barça de la capacitat de millorar l’autoestima que sovint ha assumit.
Hi ha una victòria laica darrere de la visita papal, en el mateix somni de Gaudí, aquest temple expiatori que ja era insòlit quan es començà a construir i ho és encara més, quan ja hem encarat el segle XXI. L’assentiment, que s’ha produït passat l’esdeveniment, concreta la convicció que ha estat útil al conjunt del país.
Pot ser una contribució a una economia darrerament tan malparada com desorientada. No es pot oblidar que la xifra de visitants al temple en construcció arribà a superar els tres milions, que havien baixat a causa de la crisi i que es poden recobrar gràcies al darrer impacte mediàtic. Avui hi ha certesa en la possibilitant que aquesta aportació quantiosa financi l’acabament d’un immens monument a la família, que havia de sortir de les almoines dels creients seguidors de sant Josep. La grandesa de l’obra de Gaudí ha fet possible aquest miracle. Res de nou si tenim en compte que cadascun dels esdeveniments internacionals que hem esmentat han produït un cert ‘miracle’ econòmic: el 1982 els turistes només arribaven a Barcelona amb els autocars que els portaven a les curses de braus de la Monumental. Ens podem imaginar l’estat de la nostra economia sense l’allau de forasters que ens ha caigut damunt des del Jocs Olímpics del 1992. Barcelona ja s’inventà fa un segle la Societat d’Atracció de Forasters; fins i tot l’ajuntament de Porcioles va promoure l’eslògan «Barcelona, ciutat de fires i congressos», que continua funcionant actualment.
Més enllà de la realitat econòmica que pugui generar el temple projectat al món com una de les meravelles contemporànies, la victòria laica a què em referia es concreta en una obra generada per la societat civil, tant o més que pels estaments eclesiàstics. Les institucions hi han posat més aviat pals a la rodes, frenant la circulació del projecte. No es pot obviar la temeritat de fer passar el TGV tocant les cimentacions del temple. L’obstinació ve de molt lluny. Gaudí va patir la sàtira d’una progressia que l’enfrontava als corrents racionalistes que no fa pas gaire va ressorgir. L’arquitectura del modernisme trigà a ser reconeguda. El reconeixement internacional és ara mateix un clam que ha fet de la Sagrada Família el referent universal de Catalunya.
