Tot començà el dia 17 de desembre del 2010, a Tunísia, quan un jove llicenciat universitari, que venia verdures en un mercat, va ser maltractat per un policia i li van retirar la llicència per a poder vendre. El jove es calà foc al cos, desesperat per les injustícies que patia. El noi va morir el 6 de gener.
Va ser la gota d’aigua que vessava el vas; la gent sortí al carrer a protestar i a dir prou.
Arriba un moment que els pobles esgoten la paciència i la capacitat de patiment per la manca de llibertat, la carència de serveis socials, de sanitat, d’escoles per als nens, d’atenció als minusvàlids, als ancians, d’un treball que els permeti el sustentar la família. La desesperació dels joves que no veuen cap perspectiva d’un futur on puguin dur a terme un projecte personal d’independència familiar.
Malgrat la repressió i les morts del molts ciutadans, el poble aconseguí que el dictador Ben Ali i la seva dona se n’anessin del país i que es publiquessin les xifres astronòmiques de milions de dòlars que han robat al poble després de més de vint-i-tres anys de dictadura.
La flama s’ha traslladat a tot el nord d’Àfrica. Egipte ha estat el segon país que ha fet fora el seu dictador, Mubarak, gràcies a la pressió que han exercit els milions de ciutadans concentrats al centre del Caire i en altres ciutats de menor nombre d’habitants, i naturalment gràcies al fet que, en aquesta ocasió, l’exèrcit ha estat al costat del poble i no del dictador.
Un cas especial es Líbia. El dictador Gaddafi ha decidit (juntament amb els set fills i una filla), massacrar el seu poble i mantenir-se en el poder (fins avui dia 3-III-2011), al preu que sigui: disparant amb avions de guerra contra el poble; pagant mercenaris a 500 dòlars diaris, procedents del qualsevol país veí o llunyà; utilitzant els mitjans de comunicació propis (als mitjans internacionals, no els han deixat informar) per a desinformar l’opinió mundial. Naturalment, la seva imatge ja no pot enganyar ningú, el seu cinisme no té límit.
Una vegada més l’ONU torna a manifestar una inoperància absoluta, o inutilitat; resulta que ha pres la decisió —gran decisió— d’expulsar Líbia de la Comissió dels Drets Humans —comissió aquesta que fins i tot havia estat presidida per Líbia (mentre Gaddafi finançava grups terroristes, feia esclatar un avió en ple vol amb la mort de tots els ocupants, etc.). És clar que a aquesta comissió pertanyen Xina, Aràbia Saudita, Bahrain, Argèlia, Azerbaitjan i Cuba, entre altres, als quals naturalment ningú no pot considerar un exemple de països democràtics.
D’altra banda, la UE no s’atreveix a intervenir directament en el conflicte a favor dels ciutadans revoltats, perquè tots tenen negocis de petroli amb Gaddafi (atès que són receptors d’inversions particulars dels dictadors dels recursos robats al poble libi, com ara la gran finca comprada a Andalusia i els comptes corrents en diferents països arreu del món, o bé han rebut regals personals, etc.) i s’han mostrat tolerants amb la seva política de sotmetiment del seu poble al llarg de la seva dictadura.
Esperem que aquests pobles se’n surtin en les reivindicacions, malgrat el cinisme i la manca de compromís d’Occident, i que la seva sang vessada no hagi estat en va.
