Fa tot just un mes no podíem imaginar escriure sobre Tunísia i Egipte, perquè aparentment semblava que no hi passés res. Però, per sota, tota la societat estava en ebullició. Potser es parlava més d’Algèria, un país, on vaig ser cooperant tècnic del 1962 al 1965 durant els anys de vel·leïtats del socialisme autogestionari àrab del president Ahmed Ben Bella. Però, els recents i inesperats esdeveniments d’aquests dos països m’obliguen a redactar aquestes ratlles, i ho faig amb gran plaer, perquè sempre he cregut que el temps efímer de les revolucions era com el temps de l’amor incandescent entre dos amants. Són uns moments breus i únics que cal viure intensament, car el temps ordinari dels pobles i dels éssers humans no sempre és divertit. Mentrestant, alguns governs occidentals prudents demanen als seus compatriotes de tornar a casa, i els turistes es refugien en els seus hotels estrellats, perquè era evident que la revolució no formava part del programa.
Però, segur que deveu haver observat les cares de les dones i dels homes que es manifestaven a la plaça Tahrir: semblaven com transfigurats, més que feliços, plens d’una joia profunda gairebé irreal. Una joia inversament proporcional a la llarga nit d’una dictadura militar que durant trenta anys els havia reduït al silenci. Nosaltres també en sabem alguna cosa d’aquest silenci i del desig de llibertat i democràcia. L’accés a la llibertat sigui on sigui en el món és un dret, una sort i, a vegades, un miracle. Són els casos de Tunísia i d’Egipte. Dos països musulmans, diferents, ens acaben de demostrar que la democràcia no és únicament occidental, com sembla que creuen molts ciutadans occidentals, un pèl etnocèntrics.
El desig de democràcia i de llibertat sembla avui universal i forma part inherent de la mundialització. Quatre setmanes de manifestacions contínues a Tunísia, que es van estendre a tot el país malgrat la repressió, han provocat la fugida improbable de Ben ‘Alī cap a l’Aràbia Saudita el 14 de gener. Només un mes després, els ciutadans egipcis han viscut hores històriques, la nit de divendres 11 a dissabte 12 de febrer. L’any 2011 començava bé per a ells, per a tots els pobles dels països musulmans que comencen a vibrar, i per al món sencer, estupefacte. Ningú no s’esperava aquesta formidable sorpresa que no tardarà a modificar les relacions entre els països de totes dues ribes de la Mediterrània, i més enllà.
Quan van saber l’anunci de la dimissió del president Husnī Mubārak, centenars de milers de persones van convergir vers la gran plaça Tahrir del Caire, lloc emblemàtic d’aquest esdeveniment increïble que només en divuit dies haurà acabat de fermentar. ‘Revolució’, ‘llibertat’, ‘democràcia’, ‘justícia social’, mots màgics que aixequen llur entusiasme, i el nostre també. Quan els pobles expressen amb tanta força llur voluntat d’accedir a aquests drets, ningú no pot defensar els antics règims dictatorials. Ni els mateixos governs occidentals que continuen justificant la «realpolitik» dels etats. França i Itàlia i d’altres estats continuen, com si no hagués passat res, visitant l’Aràbia Saudita, l’Estat salafista més retrògrad de l’Orient Mitjà, practicant el doble joc amb l’Occident i amb els països àrabs, perquè tenen pous de petroli, són riquíssims, i poden comprar armament als països occidentals.
La nostra solidaritat amb aquests pobles en lluita no ha de tenir cap escletxa. Ens alegrem de llur accés als valors humanistes. Nogensmenys, també hem de ser lúcids sobre llur avenir, car hi ha nombrosos perills. Els hem d’informar, sense paternalisme, per a tractar d’evitar-los futures desil·lusions. La democràcia és sempre un procés molt fràgil, i és el fruit d’una llarga lluita mai acabada. La història ens recorda sovint que els somnis més bonics es poden transformar, a vegades, en horribles malsons.
Recordem la nostra història més recent a l’estat espanyol en relació amb el guany de la democràcia. Es van necessitar dos anys, després de la mort del dictador, perquè tots els partits democràtics fossin finalment legalitzats, i se’n van necessitar tres perquè es pogués elaborar i votar la nova Constitució l’any 1978. Però el procés democràtic no era ni acabat ni consolidat perquè una part dels militars i de la dreta nostàlgica del franquisme encara intentà un cop d’estat militar el famós i trist 23F del 1981—només fa trenta anys—, amb els tancs del tinent coronel Jaime Milans del Bosch, als carrers de València, i la Guardia Civil del tinent coronel Antonio Tejero metrallant les Corts espanyoles a Madrid. Havien passat sis anys d’ençà de la mort del dictador. Per això, molts observadors polítics consideren que la Transició Democràtica a l’estat espanyol durà quatre anys, del 1977 al 1981. L’única ruptura possible amb el franquisme va ser la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. La qüestió de la República no es va poder plantejar i es feren moltes altres concessions, com l’amnistia general de tots els botxins del franquisme. Aquesta és la nostra dura experiència de la Transició Democràtica, que els podem presentar, tot i sabent que cap experiència d’accés a la democràcia no és repetible ni transferible. Però, encara que la història no es repeteixi mai, és molt probable que els processos i les etapes actuals l’accelerin notablement.
Avui, ningú no pot predir el futur ni l’evolució de la revolució a Egipte. A Egipte hi ha 85 milions d’habitants, una demografia explosiva, una gran pobresa, un atur massiu, 50 % de persones analfabetes, i una classe mitjana reduïda. És també un país on l’exèrcit disposa de tots els poders d’ençà del cop d’estat militar del tinent coronel Nasser, l’any 1952. És el país on van néixer els Germans Musulmans, l’any 1928. Quan Elie Barnavi escriu, el 5 de febrer passat: «Perquè la Revolució egípcia em fa por…», hem de comprendre els seus temors i tenir en compte el seu missatge: «El dia en què els egipcis hauran de votar, no seran els intel·lectuals ni els membres de les professions liberals del Caire que decantaran el vot, sinó els 70 milions de fellahs o pagesos i les masses urbanes, pobres i analfabetes. Ells només coneixen l’islam i els seus promotors, els Germans Musulmans, l’única força política organitzada del país. Com desitjaria equivocar-me!» Elie Barnavi, historiador, home polític, i exambaixador d’Israel a França, és membre del moviment israelià La Pau Ara, i coneix molt bé aquesta regió i els seus pobles. Desitgem nosaltres també que s’equivoqui, i que la història, aquesta vegada, no es repeteixi.
Crec que és la primera vegada, a la història moderna, que dos països musulmans semblen voler accedir gairebé simultàniament a la democràcia. Una democràcia que no ha de ser ser una còpia de la democràcia occidental, que no és tampoc universal ni perfecta, com molt sovint es pretén. Car, és certament més formal que real, i més representativa que participativa. Nosaltres, també hem de fer progressar la nostra democràcia. En tot cas, els correspon a ells, pobles musulmans, d’inventar-la, de renovar-la i d’apropiar-se-la. Els pobles musulmans són a l’any 1432 de l’Hègira (a les portes del nostre Renaixement), però tant és, car la història s’accelera notablement, i ara, els pobles d’arreu del món no han de conèixer forçosament els mateixos drames històrics que l’Occident ha conegut.
Per a resumir la situació actual d’aquests dos països, podem pensar que el procés democràtic de Tunísia presenta unes possibilitats més grans d’arribar a una solució favorable, molt més, en tot cas, que la d’Egipte, que és molt més difícil. Però, la història sovint ens reserva sorpreses. Jean Daniel subratlla en un dels seus darrers editorials del «Nouvel Observateur» (del 16 de febrer) que Tunísia té totes les possibilitats de fer una transició democràtica: «Els sindicats tenen una llarga tradició de lluita. Les classes mitjanes són nombroses i responsables. L’exèrcit és al servei del poble. No hi ha clergat. La capacitat d’oferir als desheretats que han desencadenat les revoltes contra la misèria unes reformes socials és un desafiament seriós i urgent. La possibilitat d’establir un estat de dret, amb eleccions lliures, separació dels poders i laïcitat de la constitució és tan forta, que els islamistes del moviment Ennahda s’imposen una prudència hàbil. A tot estirar, es reclamen del partit islamodemocràtic turc de Tayyip Erdoğan. Per als deu milions de tunisians, res no serà fàcil però tot és possible. Per això, no podem parlar encara d’un model tunisià.»
Per contra, a Egipte, s’hi observen tres forces polítiques que poden coincidir en un procés democràtic, o bé oposar-s’hi, i que són, d’una banda, el poble egipci i la seva joventut que acaben de demostrar la seva força i la seva presència; d’una altra, hi ha l’exèrcit egipci totalment equipat pels EUA, que és l’espina dorsal del règim i que, això no obstant, no ha disparat als manifestants; i finalment, hi ha els Germans Musulmans, durant molts anys perseguits, però sempre presents i influents, que representen prop d’un terç de la població, una part enorme del país. Caldrà que els seus dirigents puguin arribar a conciliar l’afirmació de la fe islàmica, amb les reivindicacions de llibertat i democràcia del poble, i en aquesta qüestió, com a Tunísia, el partit islamodemocràtic turc d’Erdoğan podria esdevenir per a ells un model polític.
Sembla clar que un moviment democràtic totalment nou acaba tot just de començar als països del Nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, i que aquest moviment s’estendrà a altres països, amb convulsions i reaccions més o menys fortes, com ara a Líbia, on la situació és encara diferent dels dos altres països citats més amunt, i on les lluites tribals i polítiques són carregades d’una gran violència. Aquesta acceleració de la història posarà en relleu la necessitat d’una revisió total de les relacions amb els pobles i els països de totes dues ribes de la Mediterrània. I molt especialment, la revisió radical de la «Union pour la Méditerranée» tal i com l’ha concebuda un Nicolas Sarkozy omnipotent. Una UpM que, suprimint el Procés de Barcelona del 1995, va néixer amb fòrceps el 2008, d’una unió incestuosa entre una gerontocràcia de dictadors decadents i uns dirigents occidentals creguts, arrogants, àvids de poder i de fama. El febrer del 2011 haurà estat la data de la paràlisi total de la UpM. Amb un periodista libanès, hem estat fa pocs dies a la seu de la UpM de Barcelona, al Palau Reial de Pedralbes, i és el que ens han confirmat, tot dient-nos que no ens podien rebre.
Mireu però, la foto i el comunicat d’aquí sota:
«Le 30 août 2010, Nicolas Sarkozy recevait Hosni Moubarak à l’Élysée [només fa sis mesos]. Les deux chefs d’État annonçaient la tenue d’un sommet de l’Union pour la Méditerranée, pour le 20 novembre 2010 à Barcelone [que mai no s’ha fet], pour faire avancer les perspectives de paix au Proche-Orient. Nicolas Sarkozy et Hosni Moubarak, les deux pays coprésidents de l’Union de la Méditerranée (UPM) depuis sa fondation en juillet 2008, souhaitaient pouvoir réunir rapidement [!] tous les acteurs du conflit israélo-palestinien, y compris des représentants de l’État hébreu.»
Els comentaris en vermell són nostres.
En conclusió, ens demanem si el Procés de Barcelona o la UpM (el nom serà sens dubte diferent i nou) no hauria de ser revisat, reconstruït i rellançat sobre unes bases radicalment noves, entre els nous representants d’uns pobles ara més lliures, d’una banda i de l’altra de la Mediterrània. El Parlament de la Unió Europea ha de donar una resposta política, ràpida, única, solidària i clara, deixant els hegemonismes de banda, per tal d’evitar els avatars desgraciats que han conduït a la desastrosa situació actual.
És un desafiament històric tan enorme com inesperat, que sembla que obre les portes a l’esperança.
