El canvi de president de l’Ateneu Barcelonès ha transcendit als mitjans de comunicació, com no succeeix amb cap altra institució cultural, si salvem l’excepció de l’Orfeó Català per raons a bastament conegudes i lamentades. L’Ateneu és una entitat capdavantera en què, durant el seu segle i mig de vida, s’han emmirallat les més de quatre-centes societats ateneístiques que aconseguiren superar les convulsions de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura, i tantes altres que no ho aconseguiren. Ha tingut com a dirigents personalitats tan indiscutibles com Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Joan Maragall… i, darrerament, Heribert Barrera, Jordi Sarsanedas i Oriol Bohigas, tots ells personatges que, d’una manera o altra, han aportat el seu prestigi a la bona gestió de l’entitat. No és gens estrany que hagin transcendit les decisions d’una assemblea en què 3.083 socis tenien dret a votar.
Les propostes que encapçalaven l’advocat Francesc Cabana i el professor Norbert Bilbeny van ser tòpicament qualificades com a continuista i renovadora, respectivament, però la pluralitat dels seus integrants els feia intercanviables. De manera que la confrontació no anava més enllà d’una elecció entre dues sensibilitats, que ha afavorit un saludable exercici democràtic. Se sabia, això sí, que la candidatura continuista havia estat promoguda per Ferran Mascarell i que, en impossibilitar-la el seu recent nomenament com a conseller de cultura, havia passat el testimoni a Francesc Cabana, que ha esdevingut nou president. Mascarell i Cabana procedeixen de dues realitats socials i polítiques ben diferents; el mateix que es pot dir en comparar les trajectòries del president cessant i l’entrant: l’un és un dels màxims exponents de la «gauche divine» i, l’altre, per pertinença i coneixement, un dels més representatius integrants de la burgesia il·lustrada.
Segurament no podem evitar els tòpics d’aquesta comparació. Ambdós, per posició social, formen part de la burgesia actual, ambdós han desenvolupat una reconeguda tasca intel·lectual… Més aviat és l’origen i les companyies allò que els diferencia. Ara que ens ha deixat Oriol Regàs, ànima de la mítica discoteca Boccaccio, que va ser la seu social de la «gauche divine», s’ha de reconèixer que el local i el seu ambient marcaren la biografia de la majoria dels seus clients habituals, entre ells, Bohigas. Posteriorment dissenyador de la Barcelona olímpica, arquitecte i urbanista de prestigi internacional, Bohigas es deixà atreure en la seva joventut per una ‘progressia’ que era companya de viatge dels que encara no havien obert els ulls al que passava a les societats on s’aplicava la ideologia que defensaven, i es lliurà a un nou despotisme il·lustrat. Part de la burgesia que importà la Revolució Industrial—que Francesc Cabana ha estudiat a bastament—era partidària de les idees de la Il·lustració, però es resistien a abandonar el principi «Tot pel poble, però sense el poble» que caracteritzà el despotisme il·lustrat, però Cabana, en analitzar el canvi revolucionari que significà la industrialització, no s’està de citar-nos el Josep Anselm Clavé de «La Maquinista».
A partir del moviment coral claverià sorgiren tot un seguit de societats ateneístiques que s’inspiraven en l’Ateneu Barcelonès i altres ateneus ja creats en aquell moment, com l’Ateneu Mataroní, l’Igualadí i el Tarragoní de la Classe Obrera, el Centre de Cultura de Reus o el Casino Menestral i la Societat Coral Erato de Figueres, el Casino Cerdà de Puigcerdà, l’Aliança del Poble Nou, el Casal Familiar de Vilafranca… (El Comú de Particulars de la Pobla de Segur, el més antic, ja havia estat creat), per a promoure arreu l’acció sociocultural. Aquestes institucions de la cultura popular, que s’escamparen per Catalunya i de les quals es conserven més de quatre centenars, es constituïren unint en l’esforç la voluntat de les classes populars que volien culturalitzar-se i una burgesia que es volia dotar de centres de convivència, i en sorgí un interessant model interclassista i un immens patrimoni d’equipaments construïts per les mans i els estalvis populars.
L’Ateneu Barcelonès, que participà ja fa tres dècades en la fundació de la Federació d’Ateneus de Catalunya, ha viscut darrerament d’esquena a la resta d’ateneus, com si la seva realitat fos aliena a la del conjunt; es diria que caient en un error que encara s’és a temps de corregir. És la mateixa actitud de l’elitisme cultural que genera la ciutat cap i casal, on una minoria creu ser el melic del món. És la mateixa actitud d’aquella elit que es movia al Boccaccio, segurament perquè era molt barcelonina. Des d’aquest plantejament, l’Ateneu Barcelonès s’ha tancat en si mateix, gaudint de l’autosuficiència i renunciant a la possibilitat d’influir en la societat catalana, cosa que sí va fer en el passat. En el moment que, a causa de la crisi, la davallada dels pressupostos municipals aconsella tornar la gestió de la cultura a la societat civil, l’Ateneu hauria de ser motor i cervell de la nova realitat que superarà l’intervencionisme i tornarà a l’associacionisme la gestió de la cultura. La personalitat d’Oriol Bohigas es construí en gran mesura sobre les catifes dels despatxos institucionals; la de Francesc Cabana s’ha fet analitzant la societat civil que ha historiat brillantment. Sempre s’ha dit que els referents que aporta la història ajuden a fer prospectiva del futur.
