En un moment d’incertesa dins del món associatiu, fruit de l’impacte directe de les polítiques d’austeritat de les administracions, moltes veus apuntaven a la llei de mecenatge com una possible sortida a les dificultats financeres de les entitats. No serà així.
La sessió inaugural de la 18a edició del Fòrum Primavera d’Associacions va comptar amb representants de les diferents parts implicades: Salvador Casals, President de la Federació d’Ateneus de Catalunya, Elena Lauroba, professora de Dret Civil de la UB, i Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés. Tots ells van assenyalar que la llei del mecenatge no resoldrà els problemes de les entitats.
I és que tal i com ha estat plantejada, la legislació tindrà com a principals beneficiaris a fundacions, universitats i, pel que fa el teixit associatiu, exclusivament a les entitats reconegudes d’utilitat pública. Segons Salvador Casals, “es premia les entitats més organitzades. Les petites no tenen capacitat per fer front a la burocràcia que es requerirà”.
Tot i que l’esperit de la llei no és universal, Campuzano va manifestar la voluntat de “democratitzar-la”, fent que les donacions majors a 150 € siguin desgravables, per tal d’incentivar les petites entitats a “mobilitzar els recursos del seu entorn més proper”.
Un petit gest que no canviarà el panorama. La situació és insostenible per a les associacions. A més de la reducció o supressió de les subvencions públiques, les caixes d’estalvi oferien suports financers puntualment per al desenvolupament de certs projectes. Ara aquesta figura ja no existeix.
En època d’escassetat de recursos, per a Elena Lauroba, l’administració té l’obligació de millorar l’eficiència de les subvencions que es donen: “hem de cercar el destinatari òptim que pugui treure el màxim profit de les poques ajudes que es concedeixin”.
Tots els ponents van coincidir en defensar que la solució passa per prioritzar els recursos, però també per cercar sinergies entre entitats que impulsen projectes similars. Lauroba ho va exemplificar amb la pròpia llei de mecenatge: “la llei no tindrà com a àrbitre l’administració, sinó un mecenes que triarà per filantropia, però també per màrqueting. Això obligarà les entitats a formar-se, però també a fusionar-se i a crear relacions amb d’altres si volen garantir la seva continuïtat”, va sentenciar.
Caldrà buscar un equilibri, però sembla bastant evident que, de nou, el context obliga a un esforç addicional de les persones que, de manera voluntària i altruista, lluiten per impulsar el moviment social i cultural. És evident que el teixit associatiu no pot renunciar a les seves arrels més profundes, basades en l’aportació no lucrativa, però el context obliga les entitats a estar preparades per afrontar noves formes de col·laboració i cercar altres possibles fórmules de finançament, i alhora -cosa no menys important- avançar-se als nous requeriments que tant l’administració com el sector privat poden demandar en el futur.
1
