Tres dècades després encara tinc molt present la primera Trobada Internacional de Gegants a Matadepera, que va coincidir amb el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional i la primera Expocultura. Tres esdeveniments que van moure multituds i van ser peces clau del Pla de Dinamització Cultural que vaig coordinar des de la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Eren tres peces diferents entre les moltes que formaven part de la proposta. La convocatòria del Congrés atenia un cert mandat del Congrés de Cultura Catalana, l’Expocultura va ser un aparador des del qual es va aplicar el màrqueting al servei de la cultura i la Trobada de Gegants era una iniciativa de la societat civil amb el suport de les institucions locals i autonòmiques, que es convertí en un pont de projecció internacional del folklore català i un element de potenciació dels cercaviles de festa major que, tot sortint d’una llarga etapa d’ensopiment, iniciaven una etapa que ha acabat omplint d’artesania, música i color els carrers de pobles, barris i ciutats.
En aquest context vaig conèixer Manel Carrera, aleshores un jove empresari tèxtil que també aplicava una gran capacitat d’organització al foment cultural de la vila de Matadepera, era l’ànima d’un grup de gent molt competent que, organitzant festivals i festes majors, amb els guanys havien construït un magnífic pavelló esportiu amb l’excusa de crear un envelat permanent, on de passada havien ubicat la colla de geganters i la banda de música que l’acompanyava. Més o menys així havia sorgit en el passat la xarxa de casals i ateneus més densa d’Europa: quasi sempre per a dotar-se d’una seu permanent on celebrar les festes. Manel Carrera i el seu equip hi afegien la projecció internacional agermanant-se amb Mariapfarr (Àustria) o acudint a festivals internacionals com el de Maastricht (Holanda). Deu anys després de la primera trobada, es commemorà l’esdeveniment amb una nova trobada a què van acudir uns 640 gegants d’arreu del món, que omplien el llit de la riera de les Arenes, on —quan per la riuada del 1962, que costà tantes víctimes mortals— Manel Carrera, juntament amb el seu pare, va ser a punt de perdre la vida arrossegats dins del seu cotxe.
Aquelles trobades de gegants a nivell internacional van projectar Matadera al món. No fa pas gaire, se li va reconèixer a Manel Carrera en una homenatge que el seu poble li devia. Allà amb vaig retrobar amb la seva dona, l’Anna, i el seu fill, també Manel, i vaig saber que l’horitzó del seu poble se li havia fet petit, dedicat com era al projecte de creació d’una escola a Bolívia, batejada amb el nom de Matadepera. Va ser un acte emocionant al qual vaig acudir amb Eloi Miralles, el farmacèutic vilafranquí que també és un apassionat de la cultura popular, compartint la passió que també sent el seu fill, com el mateix Carrera que, sense proposar-s’ho, ha implicat el seu fill: aquest acaba de promoure per mitjà del micromecenatge l’edició a tot color d’un documentat i ben il·lustrat Calendari del foc, que inicia la col·lecció «Els Llibres de Festes.org» i intenta posar sobre paper estucat la recerca que durant deu anys ha desenvolupat per mitjà del web festes.org, que l’ha portat a recórrer pobles i ciutats documentant les festes populars. L’edició gràfica —a càrrec de Xavier Miret— és molt acurada, com ha de ser per a fer lluir a tot color els centenars d’imatges que el llibre recull.
El llibre de Manel Carrera i Escudé és, en si mateix, tot un esdeveniment. Ja l’he posat a la meva biblioteca al costat de Gegants, aportació de Matadepera al nostre folklore que, amb una gran ambició, va promoure el seu pare fent inventari de les parelles de gegants que fa trenta anys teníem a Catalunya. Ara n’hi ha moltes més i els cercaviles de les festes majors són una extraordinària expressió de la cultura popular, gràcies a iniciatives com la seva i a la gran feinada que ha dut a terme l’Agrupació promovent ciutats geganteres, on em consta que també es generen ara altres nissagues com la dels Manel Carrera de Matadepera.
