Potser no cal dir-ne manifestació de la gentada que es va concentrar al passeig de Gràcia el passat 10 de juliol. Òmnium va fer una crida per a manifestar el malestar que infinits entrebancs, durant anys, ens han estat oferint els espanyols de totes les ideologies. No va ser una marxa normal com quan s’organitza una desfilada política, sinó que es van congregar en un punt tots els catalans que d’una manera o una altra no volen deixar morir Catalunya, una decisió per a sobreviure que el poble vol sense elucubracions dilatòries. Aquesta vegada només hi havia un sol interès: el País, la defensa de la terra.
A la famosa del 77 s’hi barrejaven lemes com la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Ara no, després de l’aclaparant limitació exercida damunt la nostra capacitat d’autogovernar-nos i amb l’evidència de la voluntat ferma de l’Estat de no respectar ni tan sols la migrada autonomia, sinó de retallar-la encara més.
Els catalans han dit prou. Tinc por que els polítics, amb suposada bona fe, emmascarin amb explicacions confuses el que el poble ha exigit: determinació i valentia; tips de fantasies inversemblants que han resultat inoperants. Amb les accions de la classe política haurem d’estar atents per a saber discernir les polítiques que van dirigides a una Catalunya plena i lliure, de les que van al triomf electoral de determinades sigles. Els polítics han d’estar més que mai atents a no perdre la processó de patriotes que els va al darrere.
No ens poden vendre més fum, ara és l’hora de distingir qui és catalanista sense medalles honorables, del que només juga amb els altres per un oportunisme de baixa qualitat. No calen promeses retòriques, ara la gent es va reunir com mai per a reclamar la supervivència de la Nació sense adjectius. Qualsevol matisació a la baixa serà per a alguna organització política segurament la mort o la decadència. El ‘prou’ és breu i contundent i les habilitats centralistes per a fer-nos creure que el que vol la gent és una altra cosa no ens distrauran del que jo i el meu entorn exigeixi.
El camí per a arribar-hi evidentment és per mitjà dels que ens representen, perquè no podem fer un País assembleari cada setmana; però amb un dia d’omplir els carrers de Barcelona no n’hi ha prou, ara és el parlament i els polítics que surten de les paperetes intel·ligents els que han de conduir l’exigència popular.
I si els nostres representants actuals poden flaquejar, no ho sé, els qui no han d’arrugar-se és la ciutadania el dia que triï una papereta per a introduir-la a l’urna. Aquell dia contabilitzarem els que van dir prou i els que només es van deixar veure per a l’espectacle de la riuada humana que es va aplegar. Caldrà veure quants polítics són capaços de liderar les exigències que demanava a crits la multitud al passeig de Gràcia.
Passi el que passi en el proper procés electoral serà l’única sentència vàlida assumible i no pas la rebuda de l’enemic.
Si el resultat de les urnes electorals s’aproximen a l’ambient del 10 de juliol, els espanyols sabrien des d’aquell moment que són ‘uns ocupes’ de Catalunya i no és versemblant creure que dins d’Europa i el món civilitzat poguessin mantenir gaire temps una mena d’estat d’excepció. És a la nostra mà fer-ne la prova. Posar tots els tribunals i els ciutadans espanyols en evidència antidemocràtica. Estigueu-ne segurs, aquesta situació duraria molt poc temps i serien ells els que haurien d’oferir quelcom substancial i no com ara que sempre ens han venut gat per llebre.
