Diada de Sant Jordi a l’Alguer. Dos cartells: l’un editat per l’Obra Cultural, Edicions del Sol, la Llibreria Lobrano i l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu; l’altre editat per l’Ajuntament de l’Alguer, la fundació municipal Meta, l’Espai Llull (de la Generalitat de Catalunya) i la llibreria Il Labirinto (integrada dins la Xarxa de Llibreries Acreditades de la mateixa Generalitat). Les diferències: el primer cartell és escrit només en català i el segon és bilingüe, en català i italià. La perplexitat: el dia del llibre i de la rosa promogut pel teixit associatiu i civil alguerès dóna un missatge clar i aposta per la llengua; en canvi, la celebració promoguda pels ens públics algueresos i catalans es mou en la tebior. I si entrem en el detall de la fotografia, encara pitjor: el llibre que apareix al cartell promogut per l’ajuntament de l’Alguer i la Generalitat és en castellà (?), La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafon (del qual, per cert, hi ha edició en català).
D’això, se’n diu abaixar la guàrdia preventivament, com si calgués acotar-se per a obtenir un hipotètic objectiu incert. És com quan es planteja prematurament la qüestió de l’estatus que les llengües tindran en un futur estat català, qüestió sobre la qual Vicent Partal ha reflexionat ben encertadament fa poc (vegeu, més avall, la secció «S’ha dit»). Tot el que puguem dir ara no ens condueix enlloc i l’únic resultat de debatre-ho seran baralles que, al capdavall, ens dividiran; cosa poc convenient. Si els estats bàltics, un cop alliberats de la URSS, van optar per un model lingüístic determinat —una única llengua oficial—, va ser perquè es devia considerar que la pervivència del lituà, l’estonià i el letó passava per reforçar-ne la presència en tots els nivells i en tots els àmbits. La redisualització esdevinguda a Irlanda amb l’irlandès i al País de Gal·les amb el gal·lès és una opció o, encara pitjor, un escenari de futur, diguin el que diguin les enquestes més optimistes. Tenim, d’una banda, la bona presència del català en l’ensenyament primari i secundari, que el projecte de Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE) perpetrada pel ministre espanyol José Ignacio Wert ara qüestiona. Però, de l’altra, si contemplem el consum cultural en català respecte del castellà, la situació és negativa i res no indica que la tendència pugui canviar en un futur. Cal que prenguem en consideració què passa a la Catalunya del Nord, a la Franja de Ponent i a l’Alguer, on la presència de la llengua catalana en l’ensenyament és anecdòtica. Però també cal analitzar com l’Estat —a través del Govern de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana— actua a les Illes i al País Valencià: al País Valencià s’impedeix que 125.000 famílies puguin escolaritzar els fills en català i a les Illes Balears el govern de José Ramón Bauzà ha dictat lleis i reglaments que atenallen l’activitat dels mestres, que poden ser multats, traslladats i suspesos de sou i feina durant sis anys si no es mostren dòcils amb les directives del PP. L’oficialitat del català al Principat d’Andorra no n’assegura, per exemple, l’ús al carrer i en el consum cultural.
Aquest és el context de persecució a què es veu sotmesa la nostra llengua i, de retruc, la cultura en què aquella s’expressa, la nostra. Amb aquest escenari, és oportú de començar la temporada de rebaixes? El tema de l’oficialitat o la cooficialitat de la llengua catalana en un futur estat sobirà és massa transcendent perquè ningú —sigui representant de cap organització de la societat civil o sigui líder de cap formació política— es lliuri a la frivolitat de dir-ne res. Simplement, en el moment adequat, quan sigui, serà una decisió a prendre. Amb tota la transcendència.
5
1
