La llibertat de Catalunya no pot ser l’obra dels impacients. Després del gran cop genocida del 1714, que va deixar malmesa la vida catalana i va obrir una remota recuperació, amb gran dificultat moral i material, el País ha anat poc a poc cercant la dignitat que li havia estat arrabassada. I això no s’ha esdevingut per cap acció genial personal o col·lectiva, sinó per un perseverant i tenaç camí emprès amb més o menys fortuna i consciència nacional. Les amenaces internes i externes, filosofies com l’estat unitari provinent de la Revolució francesa o bé els afanys personals de molts catalans que se sentien espanyols subalterns i que volien fer-se un lloc en la societat política i econòmica imposada -i que a més els obligava en molts casos a renunciar, mig adonant-se dels trets nacionals i sense tenir consciència de ser una Nació diferenciada- quedaven submergits i diluïts dins una societat provinciana que els servia per a la vida immediata a canvi de renunciar a l’honorabilitat col·lectiva, i sense tenir-ne massa consciència a la pèrdua de la dignitat.
Alguns de més lúcids avisaren del que estava passant, penso en Almirall, Guimerà i d’altres. Els va costar molt, malgrat l’evidència, de fer-ho entendre als seus conciutadans. Tot un segle XX per fer assajos des de la “provincia de características especiales” fins al sentiment d’independència, passant per tots els autonomismes útils per fer camí, però febles per recuperar una personalitat honorable. L’històric botxí castellà ha anat assajant tota mena de tàctiques per eliminar l’anomalia que per ells representa tenir una nació muda i denigrada dins un perdut imperi. I ara ens adonem que Espanya s’ha convertit en una ciutadella incapaç de dialogar en peu d’igualtat amb nosaltres. Els seus herois han estat El Alcázar de Toledo, Viriato, Hernan Cortés cremant les naus, Tejero o una Constitució espanyola concebuda per mantenir, no la llibertat, sinó una Catalunya sotmesa i vigilada. No sé si aquesta visió és prou justa però es podrien aportar moltes més dades en aquesta línia, també serveix com a exemple l’entorpiment sistemàtic de qualsevol possibilitat que cap català opti per alguna parcel·la del poder espanyol.
I com pot ser que el nostre poble sobrevisqui a tantes malvestats com ha sofert? No se si algú ho sap, però el que és cert és que cada vegada, amb més o menys ensopegades, és més capaç de retrobar la dignitat, aquella personal i col·lectiva que no pot arrabassar ningú si no és perpetrant un genocidi, sigui brutal i immediat o lent i subtil. I hom es fa moltes preguntes, però una de les respostes, que crec esclaridora, és l’existència i l’agrupament dels catalans en associacions populars que ja venien d’abans de les desfetes militars i de temps immemorials, però també algunes de molt més recents. La vida social en l’associacionisme ha estat la clau de la supervivència i ha estat la garantia que el País se salvi en profunditat dia a dia, al marge de jugades polítiques més o menys oportunes i esporàdiques. La majoria absoluta que necessitem per recuperar primer la dignitat i després la llibertat cal trobar-la en l’interior de totes les agrupacions de tants nivells com existeixen al País. La nostra força ve d’aquests herois responsables del dia a dia i quasi sempre innominats, però que poden aportar energia i obrir el camí cap a la gran il·lusió.
Responsables que no han pogut eliminar perquè molts d’ells, tan tossuts, han creat una xarxa indestructible associativa. Herois que no han deixat el seu nom per la Història. Aquests són els protagonistes de la llarga marxa que no ha fet mai una retirada ni una pausa. No tenim massa herois als qui erigir monuments -per bé que sí que n’hi ha uns quants- però si milers de persones anònimes sacrificades que dia a dia vetllen per consolidar la catalanitat. Aquest és el camí per viure, ja en present, la terra promesa de la llibertat.
4
