Irresponsabilitat. Aquesta és la paraula que defineix l’actuació o les declaracions d’alguns polítics del nostre entorn quan es refereixen a la llengua catalana.
Luisa Fernández Rudi, nova presidenta de la Diputació General d’Aragó, anuncia en la presa de possessió del càrrec que eliminarà la tímida llei de llengües que, al cap de molts anys d’haver-la promès, féu aprovar Marcel·lí Iglésias en el mandat anterior. No pas per la timidesa de la llei—es limita a prendre nota que en l’interior d’Aragó, a més del castellà (l’única llengua oficial), s’hi parla aragonès i català en algunes comarques—, sinó pel reconeixement d’una realitat que delataria un passat històric i uns lligams culturals amb el Principat de Catalunya que determinats partits miren d’amagar sigui com sigui. I per a reblar-ho, com si fos una lingüista experta, diu que el català no existeix a Aragó, sinó el lliterà, el fragatí, el ribagorçà etc.
José Ramón Bauzà, el nou president del Govern de les Illes Balears, fa declaracions i actua, trencant la línia civilitzada dels predecessors del seu mateix partit en el càrrec. Així, doncs, diu que per al curs 2012-2013 farà que els llibres de text obligatoris estiguin redactats no pas en català, sinó en mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. I actua: la primera decisió, ben emblemàtica, ha estat la supressió de la Direcció General de Política Lingüística. Pel que es veu la llengua catalana gaudeix de massa salut a les Illes i no necessita cap política específica de promoció o sensibilització. Deu ser per això que també s’ha apressat a anunciar que pretén llevar l’obligatorietat de conèixer la llengua catalana per a accedir a places de l’administració pública.
On tampoc no cal promocionar el català—o valencià, segons la denominació que s’hi sol fer servir—és al País Valencià. Francisco Camps, feliçment dimitit com a president de la Generalitat Valenciana, ha fet una campanya d’agressió cap a la llengua inaudita en un governant. El seu antecessor Zaplana, del mateix partit, s’havia mostrat més aviat respectuós amb el tema lingüístic o, si més no, no considerava que hi hagués de dedicar cap atenció. Camps, en canvi, assumint l’ideari anticatalanista exacerbat d’Unió Valenciana, havia anunciat la intenció d’eliminar la línia d’ensenyament en català a primària i secundària, amb el propòsit enganyós d’establir una línia única trilingüe: castellà, valencià i anglès. Els valencians saben prou bé que la doble línia en castellà i en valencià a l’hora de la veritat no és certa: hi ha sempre menys places en valencià que les sol·licitades i en segons quins barris o ciutats és impossible l’escolarització en valencià. Aquesta línia trilingüe és un parany, perquè comportarà la destrucció de la línia en valencià específica i, quan hi hagi manca de professors capacitats per a ensenyar en la nostra llengua, simplement es faran les assignatures en castellà, sense cap mena de problema. Francisco Camps, a més, en la darrera legislatura ha fet una croada personal contra l’espai comunicatiu català. Així, per un cantó, ha desactivat (per impagament del satèl·lit) la recepció del Canal 9 a Catalunya i les Illes i, per l’altre, ha intentat desmuntar la xarxa de repetidors que Acció Cultural del País Valencià té per a fer arribar el senyal de TV3 per terres valencianes de la manera més salvatge: imposant unes multes inassumibles que tindran un doble efecte, és a dir, que no hi arribi TV3 i que Acció Cultural desaparegui després de quaranta anys de feina.
És curiós i també significatiu que aquestes agressions a la nostra llengua provinguin precisament dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. I aquesta virulència que es reflecteix en altres àmbits, en lloc de ser denunciada, és avalada explícitament o tàcita per la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, companya de Fernández Rudi, Bauzà i Camps. I no únicament això, sinó que, de bracet amb els responsables de l’organització castellanista Convivencia Cívica, insta el Departament d’Ensenyament a escolaritzar-li el fill en castellà.
Tot plegat són atacs intolerables i irresponsables a l’essència del que som: la llengua. Aquests polítics són els canons que, gairebé tres segles després del 1714, encara bombardegen els murs de la ciutat de Barcelona, que, com prou saben, no s’acaba de rendir.
1
1
