Tornaveu va encetar fa uns mesos una nova secció dedicada al recull d’articles i reflexions escrites anys enrere. I com hem pogut comprovar, aquestes reflexions sovint són totalment vigents en el moment actual, o eren premonitòries de les situacions que viu avui el país, la cultura i la societat. En la mateixa línia, el diari ARA dedica una secció, a càrrec del periodista, assagista i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Casasús. Un dels articles triats, Perdó per haver estat antipatufet, és d’Andreu Avel·lí Artís, periodista, escriptor i dibuixant català, més conegut pel pseudònim de Sempronio. Va publicar-se al diari AVUI el 31 de desembre de 1998.
Des de les pàgines del diari, l’autor reconeix la gran influència del setmanari En Patufet, un fenomen de masses a Catalunya que havia vist la llum el 3 de gener de 1904 amb la voluntat de “servir d’eina d’aprenentatge de la llengua catalana” i de “destinar els beneficis a la protecció i sosteniment de les escoles gratuïtes establertes a Catalunya”, com s’explicava al primer número.
“[…] En el país, a la meva infantesa, tothom era patufista, addicte al setmanari En Patufet. Ho eren no solament els menuts, sinó també grans, gent madura, persones xarugues, homes i dones casats, avis… Classificar En Patufet com un periòdic infantil és anar lluny d’osques. Fou un setmanari per a tothom, un autèntic fenomen de la premsa catalana. Ni abans ni després, un periòdic escrit en el nostre idioma ha gaudit de tanta i tan variada audiència […]”, sentenciava Sempronio, que deia de l’impulsor del setmanari, Josep Maria Folch i Torres, que “més que un escriptor, fou un factor social de primera categoria”.
Sempronio remarcava que En Patufet arribava al punt més aïllat de la geografia catalana, a les masies on no entrava cap altre paper imprès, els més menuts reien amb Les desventures d’en Picapinyes i les àvies devoraven Pàgines viscudes. La família sencera trobava en aquell periòdic el seu aliment espiritual. Fins i tot els pastors d’alta muntanya no analfabets el llegien.
En l’article, l’autor també es refereix als Pomells de Joventut, “car semblen oblidats quan en determinat moment i com a encarnació de la doctrina nacionalista provocaren la irritada reacció de les autoritats d’aquella època”. Artís confessa que va deixar la lectura d’aquest setmanari “per sumar-me als seus detractors”. Però la moda actual consisteix a penedir-se i a demanar perdó. I en certa manera ho faig amb aquesta crònica”, reblava Sempronio l’any 1998.
