Sabem que sense la decisió ferma d’obtenir les llibertats garantides i amb la força no hi haurà País en plenitud i que qualsevol defalliment davant les dificultats indefinides i nombroses portaria indefectiblement a la mort civil personal de tots els nostres conciutadans i de la col·lectivitat com a País, inclosos aquells que encara no tenen consciència que podrien anar així les coses. I això ho sap tothom, però potser hi ha a qui li és igual i ja es conforma que Catalunya no sigui més que una regió espanyola, perquè la seva idea col·lectiva de poble (per origen, o adquirida pels segles de submissió) el duu a pensar que viu en una simple província i que ja en té prou si millora el tracte; alguna concessió espanyola en aquest sentit podria convertir Catalunya en quelcom similar a un departament de l’Estat francès.
No ens conduirà a ser un poble lliure altre via que no sigui el dret a decidir, ara i en cada moment de la Història. Acceptar autonomies o altres sistemes més dissimulats d’imposició encaminarà més o menys lentament a la mort de la identitat col·lectiva. Espanya només acceptarà com a via alternativa a la independència un camí que porti lentament o ràpidament a la mort de la pàtria catalana. Que no s’enganyi ningú, l’Estat només acceptarà el camí, lent o ràpid, que meni a la mort del nostre País. Assegurar la nostra pervivència amb desenvolupament positiu no l’acceptaran per cap via. Potser hi ha gent que per no tenir consciència nacional o per simple por de les greus dificultats que es poden esdevenir busca formules piadoses i enganyoses, però totes duen, inevitablement, a la mort nacional. La pretesa moderació espanyola es limitaria, si fossin intel·ligents, en allargar la nostra decadència fins que, amb més o menys temps, fóssim un fòssil històric sense personalitat i sense llengua. L’Estat actual no permetrà voluntàriament que Catalunya asseguri la seva supervivència i per tant pot pactar totes les vies imaginables que menin sempre a acceptar la mort posposada del País. La tercera via és una opció que tranquil·litza la gent que té por, que són molts, i evita pensar que per salvar el País cal un plus d’heroïcitat.
El camí no serà ple de roses. La Pàtria només es pot salvar resistint qualsevol cant de sirena i patint molt. Fins i tot caldrà passar un període més o menys llarg amb algun grau de resistència de la ciutadania. Tampoc és possible voler controlar prèviament el procés d’alliberament per evitar sacrificis inconeguts. Davant d’un estat amb molt de poder, un procés d’independència només tindrà èxit si els resistents són forts i conscients que no hi ha retirada, si no és que comporta l’abandonament com a nació, amb la pèrdua de totes les seves característiques i de les voluntats de llibertat nacional. Ser resistents sense límits és la únic camí per assolir esdevenir quelcom lliure. No tindrem més amics que els nostres compatriotes, perquè d’altres agents, com ara les comunitats foranes, només podem esperar-ne el reconeixement, a major o menor termini, i les possibles relacions econòmiques primer i les polítiques després, si es donen. Però tard o d’hora, si som tossuts, el nostre color figurarà en el mapa del món.
Cap procés d’alliberament nacional no ha pogut preveure tot el que desprès ha passat, tots han hagut d’anar fent front a problemes o han hagut d’improvisar solucions que no es preveien. A les grans potències només els interessa que no es remoguin les aigües inestables que tenen en el seu interior i les creditores volen poder cobrar el deute espanyol. Segurament caldrà comprar la llibertat, ja que Espanya necessitarà que algú l’ajudi a sobreviure i potser serem nosaltres els qui hi haurem de contribuir.
No estem en un camí de roses sinó d’esbarzers, però som conscients que no hi ha alternativa.
5
