Avui, més que mai, la independència ha pres un nou valor dins l’espai europeu. Potser, deu ser que la formació dels estats moderns s’ha fet malament i cal refer-la a partir de la gent i no dels territoris?
I no pot ser només un sentiment de necessitat, més clar sobretot com a sortida a la crisi, és molt més que una simple sortida. Vegeu si no el cas d’Andorra.
Del 1278 en què s’inicia una clara etapa de diferenciació respecte al seu entorn fins al 1993 en què esdevé el 183è estat reconegut dins l’ONU han passat 715 anys.
Durant aquests anys, s’han succeït moltes crisis. L’actual, és cert, sembla ser la primera d’una mundialització que no és altra cosa que un nou entorn on les diferències, les fronteres, i allò local i identitari vàlid fins avui passa ràpidament de ser quelcom simbòlic a ser quelcom turístic. Però la coexistència entre allò universal i allò local o identitari continuarà existint, perquè és necessari i és bo que continuï existint en un reequilibri que cal saber trobar en aquesta nova etapa en què ens trobem, on els codis vàlids fins avui no tenen el mateix valor ni sentit.
És una qüestió de biodiversitat nacional o de compaginació del ciutadà nacional amb el ciutadà universal que tots i alhora portem dins nostre. La independència és un procés llarg i no s’ha de tenir pressa per assolir-la, però sí que cal ser oportú i al moment que cal en el lloc escaient.
I per això, cal a més d’una voluntat de ser, estar atents i preparats, tant temps com faci falta.
