“Candel tal com raja”. “El testimoni més autèntic de Candel”. “La crònica d’una època, i sobretot de la seva gent”. Són algunes de les declaracions que van poder sentir-se en la presentació d’El gran dolor del mundo (Debate, 2017), una antologia del dietari que durant més de 30 anys (1944-1975) va redactar l’escriptor de La Marina. Pere Baltà, president de la Fundació Paco Candel, va presentar un acte que va comptar amb les intervencions de Jaume Guillamet (catedràtic del departament de comunicació de la UPF), i els editors Anna Caballé i Gabriel Jiménez.
És difícil resumir una obra memorialista que en la seva versió original s’allargava fins a les 2.000 pàgines, però els ponents van saber repartir bé el joc per exposar les principals vessants d’aquesta gran obra candeliana. Prologant les ponències, Baltà va confessar: “És molt agradable veure que la Universitat, un àmbit que Candel tenia vetat, s’ha apropat a ell”. En aquesta línia, va destacar que actualment hi havia doctorands a Catalunya, Alemanya i França que n’estudien la seva figura, i que les publicacions pòstumes que s’editen cada vegada tenen més ressò en els mitjans de comunicació generalistes.
Reconegut estudiós de la història del periodisme català, Guillamet destacà el paper de la censura en l’escriptura de Candel: “Els vuit primers llibres que edita, probablement els més celebrats, són anteriors a la liberalització que la Ley de Prensa e Imprenta promulgada per Fraga Iribarne”. Segons el professor de la Universitat Pompeu Fabra, el gran Candel es gesta i projecta durant la dictadura, en unes condiciones molt distants a ser òptimes: “En el dietari es desfoga de les dificultats que la censura li provocava”. Allí també hi són recollides les negociacions amb els editors per sospesar els límits de la concreció que la censura era capaç d’acceptar. Guillamet va cloure la seva intervenció recomanant la lectura d’El gran dolor del mundo per entendre la transformació accelerada d’un barri, la precarietat en els suburbis on vivia la nova immigració, i les convulsions d’un país que tornava a alçar-se contra el règim. El carisma de Candel, capaç de relacionar-se amb una gran quantitat de persones, el permet fer un fidel retrat de tot l’espectre ideològica, que des de la clandestinitat, s’oposa frontalment al franquisme: des del moviment obrer comunista al catalanisme catòlic.
Què pensaríem de l’obra candeliana, tanmateix, si ignoréssim l’irrenunciable compromís social que va caracteritzar la seva vida? Caballé va destacar les virtuts del dietari des d’una perspectiva literària. La directora de la Unitat d’Estudis Biogràfics va destacar que els dietaris eren un gènere difícilment classificable, en la mesura que moltes persones el practiquen. Tanmateix, emfatitzà que no són tantes aquelles que decideixen fer-ho durant tota la vida, empesos per la voluntat de deixar una petjada rere la seva mort. I Candel n’era un: “Un dietista nat i excepcional per qui cada experiència era una aventura”. A diferència de la majoria de dietaristes, destacà Caballé, “el jo de Candel no monopolitza tota la narració. Dóna entrada a tothom (…) Contra la pompositat que caracteritza la literatura espanyola, busca un estil més proper i directe”. A El gran dolor del mundo, recorre a la descripció del sofriment humà com un dels seus temes recurrents.
Candel s’exposa a les desigualtats, va apuntar Gabriel Jiménez, des d’una òptica existencialista: “És un home que vol creure, però no pot”. Ni la raó ni la fe li proporcionen les eines suficients per entendre les injustícies del món. Una ambivalència eterna que et turmenta i obliga a replantejar-se contínuament el sentit de la vida, el pas inexorable del temps i la presència inevitable de la mort. En aquesta cosmovisió, Candel concep l’escriptura com una font de resistència no només ètica, sinó també política: “En el transcurs del dietari, Franco manté una presència fantasmagòrica”. Quan ha de començar a escriure una nova llibreta, desitja fervorosament que en aquesta pugui explicar-hi la seva mort; quan l’acaba, maleeix no haver-ho pogut fer. En El gran dolor del mundo, va concloure Jiménez, s’hi copsa l’amor infinit “d’un persona que sentia una gran estima per la humanitat i un gran odi pels autoritarismes”. El material del qual estan fets els grans homes, i que per fi, quaranta anys més tard de la seva redacció, podrem fruir amb delectança.
